algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 23°
24°

El jardí

Carles Manera sempre ha valorat molt positivament l’empresariat mallorquí. I n’ha deixat constància, d’aquesta admiració, en llibres i articles. En sentir parlar de la Mallorca pobra i escassament industrialitzada del segle XIX i primer terç del XX, recorda l’existència d’un empresariat dinàmic, hàbil i agosarat que, tot i els seus èxits comercials, ha estat engolit pel tòpic. I el tòpic estableix que abans que els conreadors es fessin hotelers amb el turisme de masses, a Mallorca sols hi havia botifarres i pagesos. En certa ocasió, Manera va anar més enllà dels elogis habituals i em va afirmar que una de les virtuts d’aquest empresariat era la imaginació. Jo pensava en la gent de l’hoteleria i amb la que aixeca parets, i vaig haver de fer mans i mànigues per dissimular l’astorament. Ara veig que el conseller tenia raó. Antònia Ordinas acaba de donar mostra d’una imaginació excelsa. Amb un afegitó que millora de molt el perfil d’empresari idealitzat per Manera. A més a més d’imaginativa, Ordinas orna la imaginació amb una pàtina poètica que ens remet a alguns financers il·lustres que entre La Gloriosa i la pèrdua de Cuba i Filipines acostumaven a alternar els números amb els versos. Poetessa habemus: Antònia Ordinas ha dignificat els jardins. Tot i la fama d’espais paradisíacs que tenen, també arrosseguen una llegenda tràgica. Diguem-ho clarament: els jardins serveixen per a amagar cadàvers. Sobretot en el nord d’Europa. De tant en tant, la policia de Londres o d’Amsterdam escorcolla un jardí privat a la recerca d’un cadàver i, pel cap baix, en troba mitja dotzena. Si no fos així, l’opinió pública s’emportaria una decepció monumental. Si fa no fa tan grossa com la que sentiria si la culpabilitat no recaigués en una velleta victoriana, que treu a la terrassa platets de llet per als moixos dels voltants, o en un metge madur que juga al bridge en el casino del poble i presideix una ONG especialitzada en la lluita contra la poliomielitis a l’Àfrica, etcètera, etcètera. Tanmateix no és aquesta l’única evocació sinistra dels jardins. També serveixen per a enterrar llibres. Mario Benedetti conta que estant a uns magatzems de Buenos Aires signant obres seves, un matrimoni n’hi va allargar alguns amb taques indelebles d’humitat. En percebre la seva estranyesa, li explicaren que havien estat sota terra, en el jardí, més de sis anys, tot el temps que va durar la Dictadura. Ordinas, en canvi, s’ha servit dels jardins per a harmonitzar economia i bellesa. Ni Echegaray, que a més de poeta va ésser ministre d’Hisenda, ho hauria fet millor. En realitat, Ordinas acaba de donar-nos un exemple de sentit comú, impagable en temps d’inestabilitat econòmica i financera. Que en prenguin nota els responsables del G7. Els diners, sota terra. I en lloc d’interessos, flors. Tota una lliçó per als histèrics de Wall Street.

Escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.