L'home de la meva vida

N’Alain Delon m’embafava de massa guapo, era tot ell com de mel i sucre. Ara, quan he anomenat Victorio Gassman i Nino Manfredi, no sé si per associació d’idees arran d’haver llegit les darreres notícies sobre el cas "Scala", m’ha vengut a la memòria la pel·lícula Rufufú, dirigida per Nanny Loy i interpretada per aquests dos actors acompanyats de Claudia Cardinale. Els protagonistes són lladres de curta volada i es dediquen a imitar el "Rififi", i tenen tanta mala sort que tot els surt Rufufú. M’hi vaig devertir molt. Con deia, no he pogut deixar de fer un paral·lelisme entre algunes escenes de la pel·lícula i les imatges de l’expedició de les forces vives a Pòrtol dirigides per la Sra. Ordines amb vistes a desenterrar tresors ocults.

Hi ha material per a una bona pel·lícula sobre lladres sense gens ni mica de classe. A qui se li ocorr amagar els doblerets davall un planter de cols i dins una capsa de Cola Cao una mica rovellada! Una servidora, si fes gedriola d’euros manllevats sense permís dels propietaris, intentaria posar-hi un toc de "glamour" per suavitzar la cosa. Els hauria enterrat davall esponerosos ramallers i dins una capsa de música i que, quan l’obrissin, sonassin les notes del Libiamo de la Traviata.

Volia centrar-me en el meu estimat Paul Newman i, com sempre, m’he enfilat per les bardisses. Al dels ulls blaus, sense cap comparació amb cap blau conegut, només li he estat infidel amb Marlon Brando i les seves camisetes de picapedrer i amb Bogart en pla decadència total.

Vaig fer feina molt d’anys a la distribuïdora de pel·lícules Universal Espanyola i Filmax del carrer Velázquez de Palma. Tenia tot el cine de franc i anava de punta a punta de Palma seguint el rastre de les pel·lícules d’en Paul, no me’n perdia cap ni una. De les meves aventures fent feina a la distribuïdora podria contar mil coses. A banda d’ésser, en teoria, secretària de direcció, no n’hi havia d’altra, l’amo i jo, havia de fer de tot. Des de servir whiskies a en Pep Tous quan visitava el nostre despatx per qüestió de negocis relacionats amb el Teatre Balear, passant per controlar les entrades a les estrenes amb una espècie de rellotge que marcava cada persona que entrava —els distribuïdors no se fiaven dels empresaris ni els empresaris dels distribuïdors—, fins a acabar de taquillera al desaparegut cine Bellver de les Avingudes.

El pitjor em va passar quan uns empresaris de cines de poble em varen donar un vot de confiança perquè els confeccionàs els programes per projectar entre setmana i els dissabtes i diumenges als seus locals. Abans, no sé ara, les pel·lícules se contractaven per llistes i jo els havia de triar estrena i complement. Em vaig deixar anar pel meu tarannà presumptament "progre" i per les meves ànsies messiàniques de voler culturalitzar el personal, i quasi els cremen els cines. L’Universal Espanyola tenia títols com El Mensajero, de Losey, i els empresaris s’estimaven més substituir-la per Ursus el Gladiador, una reestrena de feia anys. Vaig haver de tocar amb els peus en terra i deixar anar les meves cabòries hereves del maig del 68 i acatar la voluntat del poble. Al cap i a la fi el poble sempre comanda, si el deixen... Paul, llevat de les meves infidelitats passatgeres, tu has estat, i ho seràs per sempre més, l’home de la meva vida.