algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

Me'n fot

Quin fart de riure que es devia fer interiorment, l'home. Ai. No, no és vera que me'n foti. No

Però no és tant veritat com tot això que me’n foti. Aquest títol sols ha estat un prompte, un reflex impensat de la paraula. Em sent barrinat, tocat, amb la moral íntimament avariada. Mai no m’hagués pensat que es pogués trair d’aquesta manera la bona voluntat d’una persona, la confiança posada en les institucions, la paraula acceptada compromesa pels homes. Mai no m’hagués arribat a imaginar que, seixantí, palpant aquella edat en què es tendeix a donar una certa importància a les coses que un creu que realment en tenen, i arrisca l’opinió que del que es tracta és de respectar tot allò veritablement respectable i la resta amples que pareixen molts puguin tenir la cara dura de venir-me amb aquestes, de riure’s de mi d’aquesta manera.

"APOSTATAR PARA NADA/ El Supremo exime a la Iglesia se borrar del Libro de Bautismos" És el titular d’un article d’El Pais de dia 1 del present octubre, secció "Sociedad", ho signa Julio M. Lázaro. I diu talment: "S’ha acabada l’apostasia, almenys de moment. El Tribunal Suprem ha anul·lat una sentència que instà l’arquebisbe de València a anotar, amb la inscripció de Manuel B.G., el seu rebuig a la religió catòlica, en exercici del dret de cancel·lació que li reconeix la Llei de Protecció de Dades.

Fins ara els tribunals i l’Agència de Protecció de Dades venien donant la raó als apòstates, però el Suprem ha fallat definitivament a favor de l’Església. La sentència de l’Alt Tribunal, escrita per Margarita Robles abans de ser nombrada vocal del Poder judicial, sosté que l’Església no té l’obligació d’inscriure les declaracions d’apostasia en el llibre de Baptismes...". Res, que allò que havia sol·licitat Manuel B.G. i li havien envergat la porta pels morros en el sentit de no accedir a l’anul·lació del baptisme va esser recorregut per l’interessat a Protecció de Dades i ordenaren a l’Arquebisbat que en un termini de deu dies anotassin al marge de la partida de baptisme que Manuel B.G. havia exercit el seu dret de cancel·lació.

L’arquebisbe, barrut, toixarrut, presentà recurs davant l’Audiència Nacional i començà una absurda polèmica que res tenia a veure en el principi de tots els principis: que un home volia exercir la seva llibertat i donar-se de baixa del club a tots els efectes haguts i per haver, i en lloc d’això s’enxarxaren en una trifulga de si es tractava d’arxius o no ho eren pròpiament dits, i que si eren paretjals o bordissot blanques, les figues, que no eren fitxers perquè no estaven ordenats alfabèticament, malgrat que indicassin amb claredat meridiana el dia, la identitat del neòfit, i el seu lloc i data de naixement.

I pals a les rodes. I tot allò que arriben a inventar-se certs energúmens, sols per fer vàlides amb interpretació silvestre de lleis i reglaments, aquelles coses que mai no podran fer exercint la raó, la veritat última, l’elegància personal. Caparruts com a porcellets de llet. De mala llet, per cert. Dallons llargs, que els diria un pagès de Sineu, que encara en queda qualcun.

Lamentar, empegueir-me íntimament, sentir-me estafat, enganat fins al ridícul per tota aquella escenificació, la comèdia que devers el Bisbat de Ciutat em varen fer interpretar l’any passat quan vaig anar a apostatar, seriós i empès per una coherència remugada llargament i païda en la seva totalitat. Com devia riure interiorment el canceller del bisbe, el notari de la Cúria, quan em convidava a reflexionar sobre els desavantatges que em podria produir l’apostasia.

Que si envidua vostè, Déu no ho vulgui, i es vol tornar a casar no ho podrà fer per l’església... Que si algun amic seu, un germà, desitja que vostè exerceixi de padrí de fonts d’algun fill seu, se’n veurà impedit... Que si... Per finalment escriure el document i signar-lo ambdós amb solemne seriositat, i al final acompanyar-me fins a la porta de l’edifici, i: si vol tornar, aquest portal està obert per a vostè. Gràcies i bon dia. Quin fart de riure que es devia fer interiorment, l’home. Ai. No, no és vera que me’n foti. No.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Assumpta, fa mes de 15 anys
La pregunta és i ara que es pot fer ?, creuar-nos de braços i esperar, aquests caparrons pensants no podrieu barrinar alguna cosa, com a mínim per treure'ns la mala llet i que al mateix temps servís és clar !
Valoració:7menosmas
Per Joan, fa mes de 15 anys
Potser és que no se'n vol sentir còmplice (com que hi està inscrit)
Valoració:2menosmas
Per mosca, fa mes de 15 anys
I tot això que té res a veure amb el que reb l'esglèsia catòlica de l'estat?
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente