De la primera batalla oberta en el si d’UM, la de la setmana passada, se’n poden extreure cinc conclusions, una prèvia i un necessari epíleg. Primera, que Miquel Nadal s’està imposant. Segona, que, en proporció inversa, Maria Antònia Munar perd influència. Tercera, que tot i això la guerra no està acabada. Quarta, que cap grup té segur el desenllaç d’un hipotètic congrés extraordinari. I cinquena, que no existeix un pacte PSOE-UM, sinó entre Francesc Antich i Munar, i que Nadal aspira a fer-ne un, ell, com a president del partit. I totes aquestes conclusions amb una prèvia: serà així tot sempre i quan Francesc Buils segueixi de conseller de Turisme; perquè si no, si és destituït i substituït per Miquel Nadal, la situació general del pacte de centreesquerra es pot complicar molt més del que ja hi està, que no és poc.
Primera conclusió: Nadal s’imposa. És un fet. Després del congrés de l’any passat els entorns de Munar feien córrer la idea que "no durarà". Durant l’estiu passat les mateixes fonts avançaven que l’ofensiva per desfer-se de l’incòmode president seria aquesta tardor i que no arribaria a les festes nadalenques. Després de la primera batalla, si més no cal analitzar que el mort gaudeix d’una envejable bona salut. Que només la podria perdre si Maria Antònia Munar jugàs fort i intentàs forçar un congrés extraordinari i s’hi presentàs a presidenta. Segona conclusió: a pesar que si Munar volgués pugnar per la presidència les coses serien prou diferents –tot i que no hi ha cap resultat segur–, la batalla perduda despus-ahir –Damià Nicolau segueix destituït i qui ha fet anques enrere és el seu protegit Buils– denota que no té el control total del partit i per tant que ha perdut molta d’influència en els nous mesos d’ençà el congrés. Tercera i quarta: que la guerra continua oberta i com que el resultat d’un congrés extraordinari –sobretot perquè les aliances, prou s’ha demostrat, són febles– és incert, l’erosió del partit seguirà inexorablement i, si no hi ha res de nou, esclatarà amb tota la seva intensitat a l’hora de decidir qui serà el candidat a president el 2011. I cinquena: la posició d’Antich està clarament al costat de Munar; la seva relació amb Nadal és dolenta. En política les relacions personals no importen, sinó els interessos de partit, diu el manual. No és així en aquest cas: el pacte Antich-Munar és personal, no entre partits. I Nadal és aliè a aquest acord. Algú s’imagina Nadal assegut al Consell de Govern i al Parlament –amb veu però sense vot– essent, a la fi ja sí, la imatge i veu institucional màxima d’UM, arraconant Bartomeu Vicens i Munar? Doncs és una opció si més no possible. La qual, de confirmar-se, implicaria un infern per a Antich perquè el seu pacte amb Munar quedaria sense efecte. I alerta per aquest costat...
I un epíleg: la UM que fa setze mesos s’havia de menjar el PP no existeix. Ni té possibilitats d’existir. Si les eleccions fossin d’aquí a uns mesos, els regionalistes en passarien un fum per sobreviure i el PP tornaria a tenir raonables expectatives de majoria absoluta. Aquelles declaracions de juny de 2007 de dirigents d’UM dient que anaven en contra del PP, que es convertirien en la CiU mallorquina i fins i tot balear sonen, hores d’ara, com un mal acudit patètic. No se sap qui perdrà la guerra d’UM, però de moment l’únic que l’està guanyant és el PP.
