S’ompliran tots els diaris amb biografies, articles d’opinió, filmografies comentades. Ha mort un dels grans. Un dels millors? En podríem parlar, sobretot perquè no em queda més remei i pel fet que és un dels actors potser inqüestionables que a mi moltes de les seves interpretacions no em varen fer el pes. Bàsicament les que li varen donar fama i fortuna, com és el cas de La gata sobre la teulada de zinc de Richard Brooks i amb companyia d’Elizabeth Taylor, com tothom sap. El vaig trobar impostat, potser no em vaig creure mai que anàs borratxo ni tampoc el personatge, o per ventura perquè Tennessee Williams sempre m’ha quedat una mica llunyà. El fet és que jo no era un dels fans de Paul Newman, encara que tampoc no n’era un dels detractors. Era un actor massa guapo i que havia triat sempre papers oposats tant com fos possible al seu físic, des de Marcat per l’odi, en què mostra un únic registre, o almanco a mi m’ho semblava, i sempre una mica forçat, la cella com a mínim. Ningú no va sempre amb una cella amunt i una altra a baix. A més, aquesta expressió ja l’havia assolida en versió simpàtica Clark Gable. Bones pel·lícules, bon nivell en general, fins que arribà Dos homes i un destí i continuant tan guapo com sempre i una mica granat pareix que es lleva una llosa de damunt. Per cert, incís, haver fet de Buffalo Bill amb Robert Altman el va redimir als meus ulls de no poques coses. Era com haver descobert qui era aquest tipus, acabava de deixar de ser el prototipus que pensava. A partir d’aquí, tot simpatia i les celles una vora l’altra. Qualsevol cosa de Newman ja em semblava fantàstica, fins que Escàndol Blaze el va fer pujar més enllà del que podia imaginar. A la pregunta del principi, si era un dels millors, està clar que sí: era un dels millors com a persona que mai n’he sentit parlar. I això sí que és important.•