Neixia Rosamunde Pilcher en aquestes dates del 1924 i passava la seva infantesa al seu racó nadiu, Cornwall. Començà molt jove la seva vida literària, autora vocacional. Son pare vivia i treballava a Birmània i la seva mare escocesa va haver de criar quasi tota sola les seves dues filles, sempre curta de doblers. En esclatar la Segona Guerra Mundial, quan Rosamunde tenia quinze anys, deixà l’escola i treballà en el Foreign Office. Un any després s’enllistava en el WRNS i exercia els seus serveis a Portsmouth, i Trincomalee, a l’actual Sri Lanka, Índies Orientals.
Allà estant inicià seriosament la seva carrera com a escriptora i als divuit anys publicava amb èxit el seu primer relat. Al final de la guerra, poc després de ser desmobilitzada, es casava amb Graham Pilcher, que havia format part de la divisió escocesa que havia ocupat l’altra vora del Rhin, dins territori alemany, durant les darreres etapes del conflicte. El matrimoni anà a viure primer a Cornwall i llavors, de forma quasi definitiva, a Dundee.
Fou ja casada quan la producció novel·lística de Rosamunde esdevingué massiva i consolidada, la majoria dels seus títols, best-sellers. La seva darrera residència es troba a Perthshire, encara que no ha passat any que no visiti el seu estimat Corwall. Jardinera, amant dels animals, cans i moixos, mare de quatre fills i vuit néts, ha sabut vessar sobre el paper la seva extremada sensibilitat.
La seva darrera novel·la, Solstici d’hivern (2000) marca un estat d’ànim, última etapa d’una existència rica en emocions i esdeveniments: "Era un capvespre gris i tempestuós de final d’octubre. Les darreres fulles tardorals volaven dels arbres, arrossegades per un oratge que no era normal en aquelles dates, tan fred que no deixava sortir a fora un jardiner per entusiasta que fos.
El carrer era buit i els infants no havien sortit encara de l’escola. Densos niguls baixos cobrien el cel, i malgrat relliscaven sempre seguit, mai no deixaven veure una clariana. Elfrida caminava amb passa decidida i Horaci, el ca, trotava fidelment rere els garrons de la seva ama, sabent que aquella era la seva estona de diari exercici i no tenia més remei que treure’n el màxim profit.
El poble era Dibton, a Hampshire, i ella s’hi havia instal·lat divuit mesos enrere, després de deixar Londres per sempre més i per començar-hi una nova vida. De tot d’una s’hi havia sentit un poc tota sola, però just ara no s’imaginava vivint en un altre indret. De tant en tant, algun conegut dels seus dies teatrals feia un agosarat viatge des de la capital per visitar-la i restava a passar la nit en el bungalou, dormint en el sofà de la petita rerecambra que Elfrida anomenava obrador i on hi havia la màquina de cosir, lloc on ella guanyava alguns sous per a les seves despeses tot fabricant-hi coixins, ben llavorats i bonics per a un estudi d’interiorisme de Sloane Street...".
