Assegurar que la ideologia és el cohesionant dels partits és un arriscat reconeixement d’innocència. Hi ha idees (en plural esquifit) i estratègies de poder que són compartides pels militants. Poca cosa si ho comparam amb l’ideal de la militància, però suficient per mantenir la cohesió malgrat el permanent debat ideològic. UM no hauria de ser diferent si no fos perquè el debat d’idees fa temps que va ser desterrat i es protegiren davall de l’immens paraigües del liberalisme i de l’indefinible nacionalisme de cartera.

Les idees liberals, si ens ho volem creure, són la base de gairebé tots els partits, fins i tot d’aquells que avorreixen l’Estat quan van grasses i s’hi emparen quan vénen mal dades. Queda el nacionalisme; però el dels uemites no suposa cap esforç personal ni, tan sols, per dissimular la vessa que fa a alguns aprendre correctament la llengua que fan servir per demanar més doblers i més proteccionisme per als nadius. Arribam on som ara, al debat sobre l’estratègia per mantenir-se i la lluita per les cadires a repartir. I això, com es veu, cohesiona poc.