Un terme, el primer del títol, és mental, l’altre és de sensibilitat. Com és prou sabut, fins i tot a l’estranger, les Balears són un arxipèlag: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera i cent trenta-cinc illots. El mot arxipèlag, semànticament, implica una noció de pluralitat. La pluralitat, molts, és l’oposat a un, la unitat. I la pluralitat, com a rerefons significatiu, inclou un sentit de dispersió. Les Illes Balears són un tot dispers en el mar més humà i més místic de tots els mars.
Balear i baleàric es refereixen al que és natural, propi de les Illes. Res més. Si és admesa la paraula catalanitat com la qualitat, fet, d’ésser català. Jo, des d’aquí, puc postular el vocable balearitat en el mateix sentit.
Clar que la catalanitat es refereix al poble d’una unitat geogràfica, mentre que balearitat sempre es relacionarà amb una pluralitat, amb una dispersió geogràfica. I, en aquesta condició de separació física, en el fons d’una designació aglutinadora, hi rau el problema.
És dificilíssim que, a una pluralitat de terres, requisit de les illes, un sentiment, un concepte, basat en l’homogeneïtat cultural o històrica. Aquesta fragmentació, intel·lectual i emocional és un dels preus de viure a les Illes. A qualsevol. La divisió poblacional és una dels desavantatges de les illes. A les Balears que en determinades, i durant segles, hem viscut donant-nos l’esquena uns als altres, el desavantatge assoleix graus paranoics. Venim, com illencs, d’una divisió dramàtica.
