Des de ben petita una servidora sempre ha estat una afamegada de la lletra escrita. No feia l’alçada d’un ca assegut i llegia qualsevol paper que caigués a les meves mans. Dels primers "tebeos" que tenc record eren els de Diego Valor, amb els seus fidels Beatriz, Kira i Portolés, lluitant en contra del malvat Gran Megonk, que, a més a més d’ésser molt lleig, era molt dolent. Volia dominar la terra i que tots ens convertíssim en marcians de color verd.
Després va arribar el Capitán Trueno i els seus castos amors amb Sigrid. Al joves lectors, Víctor Mora mai no ens va donar el gust de veure entre els dos enamorats ni una trista besada de les anomenades de "cine"; no li ho podrem perdonar mai. Per a les nines hi havia "tebeos" específics: els "Claro de Luna". El dibuix no se’m donava malament i vaig aprendre a copiar el tipus d’al·lota que sortia a la col·lecció. Omplia planes i planes de dibuixos de nines, sempre amb la mateixa cara, però diferents vestits.
Un dia, en què els meus dits em devien fer pessigolles per les ganes de dibuixar, no se’m va acudir altra cosa que, amb un tros de guix, pintar el gran rostre d’una al·lota de les meves a la façana de ca les monges de la plaça Quadrado. I vaig firmar Picasso. No vull bravejar que fos tan llesta, als deu anys, de conèixer l’obra de Picasso, em devia sonar com a pintor, res pus. La conseqüència dels meus deliris artístics, a banda d’un bon eixabuc per part de mon pare per embrutar parets, va ésser una foto de la meva obra mestra al Diario de Baleares. Amb el comentari que per una vegada no s’obsequiava els vianants amb pintades obscenes o polítiques i que un Picasso sempre és d’agrair. Supòs que per l’esperit de la Palma dels cinquanta el dibuix primitiu i ben coneixedor que era fet per la mà d’un infant i que coneixia Picasso era cosa digna de sortir als diaris. A la dècada dels seixanta encara durava la meva pintada a la paret, quin èxit! Hi ha pintors que no han durat tant.
Ja de més grandeta vaig espigolar per l’exigua prestatgeria familiar i vaig descobrir les novel·les de Pérez y Pérez i les del pecaminós Pedro Mata. Com em va fer sofrir en Pérez y Pérez amb les desventures del comte d’Urgell i les seves pretensions a la corona d’Aragó i sa mare que a la novel·la, La Doncella de Loarre, ja li deia en bon català "Fill, rei o no res". Era el primer contacte amb una història que coneixeria molt més tard.
També vaig trobar La Custodia, de Mariano Aguiló, finalista al Ciutat de Palma l’any 56, i em va sobtar molt poder llegir a un llibre el que es parlava al carrer en veu baixa. Les rondalles són una altra història, formaven part de la nostra vida quotidiana i hi vàrem créixer. Abans la gent, acostumada al valor de les coses que havien de durar i durar, feien enquadernar els llibres, s’enquadernava el llibre més humil. Vaig tenir la sort de tenir el meu padrí de fonts que, a banda de fer feina a la impremta Ordines, enquadernava per encàrrec a ca seva.
Les comandes les deixaven a cals meus padrins i, com que jo feia vida allà, tenia ocasió de llegir tot el material en espera de gaudir de tapes dures. Aprofitava els dos o tres dies en què els llibres romanien a cals padrins per llegir-los i després, quan ja estaven de tornada i fent oloreta de llibre nou, continuar fins que els venien a recollir. La majoria de vegades em quedava al bell mig d’una història i mai no sabré com va acabar.
Quan vaig entrar dins la literatura en majúscules va ésser arran d’un regal que em va fer el meu germà: Crimen y castigo de Dostoievski. Jo devia tenir devers divuit anys i la lectura d’aquesta novel·la em va canviar la vida. Mai no he pogut oblidar el personatge de Raskólnikov. En poc temps m’havia empassolat tota l’obra de l’escriptor rus. Actualment en seria incapaç. Només pensar-ho m’agafen calfreds. No és culpa de Dostoievski, ell no ha canviat i la seva obra continua tan vigent com sempre. Qui ha canviat som jo, ja no som aquella joveneta amb el cervell verge. Actualment som una vella malsofrida i estic dins el llimbs de rebolcar-me amb les novel·les d’atrotinats detectius tant malsofrits com jo. Llevat de qualque incursió a la literatura de la terra per no acabar de perdre el nord.
A ca nostra tenc quasi quatre mil llibres a un pis de 65m2. Hi ha dies que agaf coratge i començ a fer-ne una selecció, per desprendre’m del que sé que mai pus tornaré a llegir, però acab com la processó de la moixeta. El coratge em fuig a l’hora de firmar la sentència de mort de planes que m’han donat tanta vida. No sé què fer, hauré de prendre una decisió: els llibres i/o jo.
