Al llibre L’audàcia de l’esperança, del candidat Barack Obama, hi ha un moment d’un dia d’hivern atrafegat, al Senat, intentant posar pals a les rodes de la proliferació imparable d’armament. Les expectatives són bones per a la proposta demòcrata. En aquell moment de pausa en què truca a casa, des del despatx de Washington, l’autor del llibre (demà, potser, nou president dels EUA) explica a la seva dona Michelle la importància del tema, si la seva proposta aconsegueix tirar endavant. Ens jugam que els míssils terra-aire que es poden disparar només repentjant-se l’arma a l’espatla no desapareixen i poden representar una greu amenaça per a l’aviació comercial de passatgers en el moment que cauen en "males mans" i afegeix: "els petits arsenals que quedaven després de la Guerra Freda s’han convertit en l’armament que s’utilitza al món en els diferents conflictes oberts...". Conta el candidat a la Casa Blanca, en el seu llibre, capítol dedicat a la família, quan en aquest punt del relat, "la Michelle em va tallar de sobte":

—Tenim formigues.

—Què?

—He trobat formigues a la cuina i al bany de dalt.

—Ja...

—Demà, quan vinguis, has de comprar trampes per a formigues. Ho faria jo mateixa, però haig de dur les nenes al metge després del col·legi. Així que necessito que ho facis tu. Podràs fer-ho?

—Ja ho crec. Trampes per a formigues.

—Trampes per a formigues. No te n’oblidis, amor meu, i compra’n més d’una. Escolta, ara tinc reunió, et deixo. T’estimo.

Ei!...ei!.. desperta lector-a. L’únic que li passa pel cap, en aquells moments, al Sr. Obama és si Ted Kennedy o John McCain també compren trampes per a formigues abans de tornar a casa. L’únic que realment servidor aporta al relat és la certesa que les desconegudes "trampes" com a mínim deuen ser de tecnologia japonesa. Aquest enemic global que són les formigues que provenen del continent sud-americà representen un problema seriós, almanco als països pertanyents a l’OTAN, s’han escampat arreu del mapa en un grapat de dècades, sort d’haver tengut un Felipe González.

No s’hauria de donar mai l’opinió en un espai com aquest, però donades a conèixer les intencions dels republicans, crec que és bastant objectiu pensar que els demòcrates tenen un millor candidat per al món, però aquest llibret seu, tan ben escrit, obre molts dubtes. I si mentre els russos envaeixen Alaska, els xinesos "netegen ètnicament" el Tibet o l’Iran comença a fer proves nuclears sobre Tel Aviv, a la família Obama-Robinson se’ls acaba la graveta de la safata del gos o el menjar del mateix o, fins i tot, dins el dia a dia d’una família senzilla i normal com aquesta, la gespa acaba portant una setmana sense que ningú no la retalli? El candidat té molta feina i no es pot despistar davant l’habilitat d’uns republicans que saben guardar tan bé una retallada a l’armari i que de pas, a la primera ocasió que tenen per passar el motxo, enterren l’anarcoliberalisme fent intervenir l’Estat. Allarguen els efectes d’una crisi i guarden la traca final per a quan arribi l’altre. No es pot dormir el candidat Obama, parant mil·limètriques i minúscules trampes per a formigues, existint les eficaces armes de destrucció massiva que són els esprais.

Per altra banda, totalment d’acord amb el Sr. Picornell, no hi ha revifament de guerra freda, hi ha comunistes de limusina que manen a la Xina, hi ha liberals que posen en marxa la repartidora quan a ells els convé. Res de nou a l’horitzó, fins i tot W. Allen els darrers anys s’ha marcat una genial revenda del Roig i el negre reciclant l’argument a Match Point, i ara ens revèn Barcelona per quatre cèntims, i nosaltres sempre tan agraïts amb tothom. Ah!... sí, en aquest conte els nazis sempre són els nazis, amb mocador o sense i són els de sempre, i no cal que matin ningú, basta que es quedin mirant l’escena, és només quasi un conte...