Si Tosar no hagués posposat l’estrena de Molts records per Ivanov, avui segurament hauria parlat de teatre, però aquesta serà una altra petita història de l’off-teatre. En qualsevol cas divendres passat va començar el festival de teatre de Manacor i la setmana que ve segur que tendrem arguments per omplir aquest racó. Vist el programa i com sempre el ventall de possibilitats de fruir de bon teatre no són poques.
DEL TORO I.- Tenia en conserva un parell de pel·lícules, prou importants com per fer un petit comentari. És el cas de Hellboy II: L’exèrcit daurat de Guillermo del Toro, qui ja va demostrar la seva habilitat amb el cinema de super-herois amb la primera entrega del dimoniot bon al·lot. Una autèntica exhibició imaginativa, de la qual no teníem cap dubte, però també una demostració de les seves capacitats cinematogràfiques, convertint en un blockbuster un producte amb un pressupost molt més convencional. Tenia el llistó molt alt el director d’El laberint del Faune, potser una de les millors pel·lícula de la història del cinema espanyol, bàsicament per la primera aparició del personatge creat per Mike Mignola, però ja sabem que l’hominoide Del Toro I no té límits i així ja només els primers vint minuts fa que te donis per pagat. Clar que començar tan amunt té els seus inconvenients i com és natural baixa, sobretot a nivell visual, amb respecte a la introducció, però així i tot la galeria de bestioles, per exemple, fa que la de la taverna de L’imperi contraataca es trontolli del primer lloc que pareixia indiscutible, que no és poc.
DEL TORO II.- Me sap greu però Benicio ha d’anar en segon lloc, fins i tot interpretant un dels grans, per ventura el més gran mite i icona del segle XX, Che Guevara, clar, dirigit ni més ni manco que per Steven Soderbergh. Una història que dura originalment cinc hores i que han decidit l’exhibició en dues parts. La primera, Che, el argentino. Suposo que allò políticament correcte seria parlar bé de l’entronització del revolucionari. Una hagiografia que el presenta com una ursulina dedicada en cos i ànima a fer un món millor, crear un paradís... quan tothom sap que dins el guerriller hi havia un homo i a la pel·lícula no surt. No és gens estrany perquè esta basada en les memòries del protagonista i ja se sap que quan un es mira mai no es veu, només s’imagina. No el vaig creure ni un pla i a mesura que anaven passant els entretinguts minuts fins i tot me vaig sentir molt enganat. És veritat que manquen altres dues hores i escacs, les del personatge a Colòmbia. No crec que ho arregli, però li donarem el benefici del dubte.
