Com gairebé sempre abans d’anar a dinar, mir si hi ha res de nou en el correu. L’única cosa notable és un missatge que anuncia que el 2009 ha estat declarat l’any Darwin, ja que fa cent anys del seu naixement i cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, L’evolució de les espècies. El missatge diu també que la UIB s’hi adhereix mitjançant un programa d’actes i d’activitats de caire multidisciplinar, per la qual cosa fa una crida demanant la col·laboració de la comunitat universitària, tant en la confecció d’aquest programa com en la participació en els actes. Justament la persona amb la qual vaig a dinar, un professor visitant d’una universitat caribenya, té per nom Darwin i, mentre esperam que ens duguin el menjar, li faig un comentari –no gens neutral– sobre aquesta celebració de l’any Darwin. Li dic una cosa com ara que ja anirà bé, a veure si amb la reivindicació de la seva figura i obra s’aconsegueix apaivagar el soroll que fan, especialment als Estats Units, els creacionistes, és a dir, els que neguen les teories de Darwin tot assegurant que l’atzar no pot haver dirigit l’evolució de la vida animal i vegetal i que hi ha d’haver un ésser superior –un déu o un extraterrestre, que ells anomenen Dissenyador Intel·ligent– que se n’ha ocupat de tot plegat. Dit altrament, són creacionistes disfressats. La cara, habitualment no gaire expressiva, del meu interlocutor m’indica que alguna cosa no acaba d’anar bé. Tímidament em fa saber que ell no és gaire partidari de la teoria del seu homònim. Ho diu tant tímidament o a mi em resulta tan increïble, que no l’acab d’entendre. Finalment, ho confessa explícitament: ell és creacionista, bé, més aviat diu que creu que hi ha un dissenyador intel·ligent que ho ha dirigit tot. És a dir, que la cosa promet: estic dinant amb un creacionista que nom Darwin.

Per evitar inconvenients majors, li enfloc que per mi és molt clar que aquelles coses per a les quals tenim una explicació, o estem en el camí d’apropar-nos-hi, pertanyen a l’àmbit de la Ciència i que les altres, les que encara no podem explicar-nos, pertanyen al de la religió. I que, per bé o per mal, la ratlla de separació es va desplaçant progressivament, eixamplant el primer i restringint el segon. Arriben els entrants –tanta de sort que els hem demanat lleugers– i sembla que la cosa acabarà aquí. Però no, el meu interlocutor mal interpreta el meu to, suau i possiblement condescendent –som l’amfitrió– i contraataca amb arguments que involucren la paraula de Déu i, ben bé, sense deixar-lo acabar, li dic que justament va ser el seu fill el que va dir allò que calia deixar a Déu el que era de Déu i al Cèsar el que era del Cèsar. Però tampoc no n’hi ha prou i, com que insisteix, li dic que, tanmateix, com a científic que se suposa que és, hauria de tenir en compte que no pot invocar la paraula de Déu, sinó el que altres havien dit que ell havia dit, vaja, que no hi ha referències directes. Diu que sí, però que ell els atorga molta credibilitat perquè els que les varen escriure les varen avalar amb la seva pròpia vida. I, és clar, jo li dic que aquest és un argument feble i fal·laç, atès que, per exemple, Galileu se’n va afluixar de donar la vida per allò que havia escrit i, nogensmenys, tenia tota la raó. En aquest punt, arriben els cafès, deman el compte i partim.

Quan arrib al meu despatx, em revé la conversa i em deman si no hauré fet un abús de posició dominant, derivada dels innombrables privilegis antisocials que, segons alguns, tenim els catedràtics d’universitat. Desprès de fer-li algunes voltes, em queda clar que, per no fer servir, ni tan sols no he fet servir l’únic privilegi constitucional que tenim reconegut els catedràtics –i tots els professors–, com és el de llibertat de càtedra, atès que la conversa no tenia objectius acadèmics de cap casta. Fins i tot, jo diria que he estat, com a amfitrió, mesurat i prudent. Altrament, no m’hauria estat, entre d’altres menuderies, de preguntar al meu interlocutor –el creacionista de nom Darwin- si a la seva Església estarien disposats a acollir un cicle de conferències sobre l’evolució. Vull pensar que la resposta hauria estat que no, perquè no sé a qui hauria pogut demanar que les fes.