Fa molts d’anys que vaig veure aquesta pel·lícula d’en Buñuel, quan la varen estrenar a l’Estat espanyol, en temps de la transició. Record que era a la Sala Augusta i encara hi havia el galliner. Va ser anunciada com la pel·lícula més prohibida del franquisme. Això va fer que, en aquella sessió dominical de les tres i busques del capvespre, a la part innoble de la sala de les avingudes ens hi trobàssim una multitud de soldats del CIR 14, tots vestits de caquis, i poques persones més, entre les quals jo hi era.
Record que la pel·lícula em va deixar una empremta doble. Per una banda, per la temàtica que s’hi abordava, per altra banda, per l’anècdota que vaig viure "in situ". Començaré per l’anècdota. Ja sabeu que en aquells moments, com crec que alguna cadena televisiva ara ho reviu, érem en plena època del destape. Jo mateix, encara que no tenia l’edat, en vaig veure moltes, quasi totes, de pel·lícules d’aquest pelatge.
A vegades, i perdonau la redundància, la quantitat de pèl anava més aviat escàs, per cert, que es podia veure era proporcional a la prohibició soferta per la censura. Per tant, si anunciaven un film prohibidíssim, allò que era d’esperar, i així ho devien sospirar els reclutes dels CIR 14, era que hi hagués molt de pit i generositat de pèl. La pel·lícula anava avançant amb la lentitud buñueliana i el pit, i molt menys el pèl, no apareixien per enlloc. Fins que va arribar aquella escena en què la protagonista es troba ajaguda, diguem que en enagües, dins el llit, dormint, i en Fernando Rey, el protagonista, oncle de na Viridiana, li intenta assajar per damunt el vestit de núvia de la seva difunta esposa.
Arribats en aquest moment, la soldadesca no va poder aguantar-se més i va esclafir en xiulets de reprovació. I un va exclamar: "amo avé, que si no le va a quita er sujetaó". Crec que arribats a aquest punt, alguns dels soldats desfilaren i se n’afluixaren d’amortitzar el preu de l’entrada. La segona cosa que em va sobtar, pensau que era molt jove aleshores, va ser la incapacitat de redempció que va tenir Viridiana vers aquells camperols que treballaven el latifundi de l’oncle.
Aquesta ha estat la imatge que m’ha vengut al cap tot just iniciat el curs escolar, si més no al meu redol. I com ha estat així? Ara us ho explic. La primera cosa que ens han enflocat per començar ha estat una nova literatura oficial –necessària, sí, no ho critic– que parla de competències bàsiques, que les defineix i que tu dius: vaja, si jo puc aconseguir tot això, quina tasca més profitosa que puc arribar a fer. Paraules engrescadores que parlen d’autonomia, d’iniciativa personal, d’aprendre a aprendre i altres suculències.
Paraules que et fan somiar, com feren somiar als reclutes del CIR 14 els anuncis que indicaven que Viridiana era la pel·lícula més prohibida de les prohibides per la censura. Però la realitat, com la que contemplaren els soldats des del galliner, és molt diferent a la que esperàvem. No és en colors, sinó en blanc i negre, com la pel·lícula. I presenta una realitat més aviat, si no tètrica, sí que no idíl·lica. Vaja, que em fan sentir com una trista Viridiana, incapaç de dur a terme els propòsits que t’havies fet. Gent que el primer dia de classe, en comptes de lliurar-te un paper escrivint quatre ratlles que el professor havia dictat, te’n dóna un amb un dibuix infantil i una llegenda que diu: "tonto el que lo lea". I això va ser tot el que va ser capaç de fer durant una hora.
(I que consti que no era un alumne catalogat de NEE, ni de res d’això). Ja sé que em poden dir que l’estratègia de Viridiana no era l’adequada, que aquella genteta no necessitava parenostres i àngelus. És cert, potser la nostra estratègia no és l’adequada, però també és cert que, davant aquest panorama, ens caldrà molta fe i moltes forces no terrenals per no sentir la frustració i la impotència que fa sofrir la protagonista de Buñuel. No sé si dir allò de: que déu ens agafi confessats.
