François de Miomandre, que va fer llarga estada a Mallorca i va escriure aquí pàgines memorables, ens contava a la seva novel·la Histoire de Pierre Pons com aquest protagonista infantil rebia dels seus pares un "soldat de feltre", és a dir, fet d’un drap gruixut de llana i uniformat amb tela més fina.

"Efectivament, era molt maco aquell soldat, amb la seva pitera bombada com convé a un robust soldat que ha fet molt exercici. Els seus calçons, ajustats, de color blau, amb un filet vermell a cada costat, moldejava unes cames més aviat curtes amb uns genolls un poc gruixuts, però que acabaven amb dos peus immensos, calçats amb uns escarpins coberts de vernís, ajustats com uns guants.

Pel que fa als seus ulls eren rodons i brillants com un botó de botí, i les seves orelles llargues i ben retallades, i el seu cap, potent, pla pel darrere, amb un nas a la cara, llarg, gros i punxarrut i alhora un poc arrufat, un nas superb...".

El món del basar de joguines, amb tots els somnis infantils dintre, el descrivia, però, amb pocs mots, Louis Deriès a la seva obra L’école buissonière (Létreguilly, editor) en dir: "A la vitrina dels basars, les politxinel·les es gronxen i fan capadetes, els pallassos munten en bicicleta, els conills fan sonar un timbre amb una de les seves potes, els moltons belen, els ases bramen, els cans de cautxú lladren i tot aquest món es llança a una bauxa endimoniada". Però no tot eren joguines de criatura burgesa. Hi havia juguetes casolanes.

Una pistola feta amb pinces d’estendre la roba, un tren construït amb llaunes de conserva, un tirador que es componia d’una branqueta en V i una tira de goma... i, llavors, les capses de sabates convertides en un carretó o una caseta...

"Els meus germans em solien dur coses del carrer quan tenien alguns cèntims, puix que jo era el més petit. Un caramel o una pilota que compraven a una quincallaire. Fruita que robaven pels horts o alguna pedra rara. Un còdol en forma de tanga o d’ou, o les tapes de les capses de llumins, que es deien sants i eran guanyades a altres al·lots tot jugant a la baldufa. Tot això em feia molta il·lusió. Especialment, un tirador fet amb una forquilla i les trinxes de goma retallades del pneumàtic d’una roda de tractor".

Qui això explica és Antonio Fernández Molina (Alcázar de San Juan, 1927- Saragossa, 2005), poeta, narrador, assagista, traductor, dramaturg, crític d’art i pintor, i ho feia a la seva novel·la Solo de trompeta (1965). Abandonà la seva feina de mestre d’escola per tal de dedicar-se totalment a la literatura i l’art. Va fer una estada d’anys a Mallorca com a secretari de redacció de la revista Papeles de Son Armadams, dirigida per Camilo José Cela.

Tot plegat ve a completar la nostra evocació quan visitam una de les plantes del museu de pintura contemporània de ca Pobla, instal·lat al casal de Can Planes i dedicada a la jugueta antiga. Es tracta d’una llarga ullada sobre l’era preplàstica del món joguiner: suro, paper, llauna, teixit, plom, fusta, goma, cartró dolç i cartró pedra, terrissa i qualsevol altre material creat i creatiu. El ressò d’una llunyania generacional desapareguda per a sempre més.