De tant en tant, assistim –ja sigui directament, ja sigui com a espectadors perquè ho donen per la televisió– a gales que, almanco en part, consisteixen en l’entrega de premis a persones o entitats que han destacat en la vida social, política, econòmica o cultural del país. Els darrers que hem pogut veure han estat els entregats pel Consell de Mallorca per la diada del 12 de setembre, però n’hi ha molts. De fet, sembla que qualsevol institució pública o semipública, que es tengui en alta consideració, ha de crear i lliurar els seus premis. Veritablement hi ha dues qüestions que em fan ser favorable a aquesta classe d’esdeveniments. Per una banda, les Illes Balears són un país bastant desagraït; hi ha homes i dones, associacions i col·lectius diversos, que al llarg dels anys han demostrat un esforç i una constància tan bestial i tan digne d’elogi com la ignorància que cap ells han mostrat les illes i la seva gent. A un país on només existeix un únic Déu, els doblers, intentar donar prestigi a iniciatives que surten d’aquestes coordenades és una tasca ben necessària i ben rellevant. Per una altra banda, patim una premsa que només mostra interès per la sang i el fetge; tenim uns mitjans dominats pels successos (incendis, accidents, violència, calamitats climatològiques…) i per les notícies morboses. Les coses ben fetes, les feines en positiu, la lluita sorda per unes idees dignes i civilitzades; això no és notícia.

Des d’aquest doble punt de vista, comprendreu que em sembli bé aquelles propostes adreçades a reconèixer i homenatjar les persones i entitats que sobresurten sobre l’egoisme, la simple misèria i el passotisme més enervant. Tot i aquesta valoració, hi tenc un emperò a fer. I aquest emperò és que no entenc per què gairebé tots els organitzadors de vetllades com les descrites es dediquen a inflar d’una manera tan desproporcionada la nòmina dels agraciats. No és que vulgui desmerèixer alguns dels que han rebut una determinada distinció. No és aquest el motiu de la meva queixa. La meva queixa és que aquesta voluntat de donar molts de premis és contraproduent. L’excés de premiats el que fa és difuminar la importància del reconeixement, el que fa és descafeïnar l’impacte del premi. Si en lloc de vint premiats en diferents modalitats, hi hagués dos o tres premiats en una única modalitat, som del parer que és vera que no quedaríem tan bé amb tantes persones; però amb els que quedàssim bé, hi quedaríem molt bé. Dit d’una altra forma, singularitzar i restringir els premis permetria donar més difusió i més coneixement sobre els premiats, que en teoria és una mica el que es pretén quan se’ls fa tal concessió.

L’acumulació de premiats el que provoca és que tots acabin passant desapercebuts; això és tan tragicòmic que quan arriba l’hora dels parlament un dels premiats s’erigeix en portaveu de tots perquè la jornada no acabaria mai si haguessin de xerrar tots. Si es donen premis, en teoria, hauria de ser perquè el protagonista o protagonistes fossin els premiats. Si del que es tracta és de donar un complement cosmètic a una espècie d’acte polític de lluïment de determinat president, director o gerent, aleshores, més valdria no molestar i fer perdre el temps a autèntics homenots de les nostres arts, de les nostres ciències o de qualsevol altre àmbit. Lògicament la cosa no arriba al rebuig, i això per la senzilla raó que tots som humans i tots arrossegam un cert ego. Sigui com sigui, pens que és ben hora d’intentar baratar un format que està farcit d’exemples de com d’inútil a nivell de posada en valor d’una tasca ha estat l’atorgament d’un premi. No és una crítica a uns premis específics, és una crítica a la immensa majoria dels premis. Ja n’hi ha prou d’aquests enormes catàlegs de premiats, és com internet, l’excés d’informació et pot aclaparar i paralitzar. Més val centrar l’atenció i posar el zoom de manera detallada en unes molt poques persones o entitats que generalitzar de tal manera que tot plegat no tengui la més mínima lògica, la més mínima coherència i la més mínima solidesa. Els totum revolutums massificats i que passen desapercebuts, no serveixen.•

Missèr