La commemoració de no sé què promoguda pel Consell de Mallorca hauria passat gairebé inadvertida a tothom si no fos pel parlament de Francina Armengol. Vigorós, precís, clar i contundent, ha arribat en el moment oportú. Si més no per a ella que, si aconsegueix administrar l’impacte positiu que causaren les seves paraules, pot recollir les cendres de l’esquerra –tan desencisada com la dreta– i revifar les brases en benefici propi. Per aconseguir-ho, en tindrà prou continuant com ara.
Francina porta temps sumant punts allà on companys i companyes seus en perden. Té crèdit en el camp social, en l’ecològic, en el lingüístic i en el cultural. I connecta amb el país. De mica en mica, ocupa en el cor de la gent l’espai que s’havia reservat a Francesc Antich. Però no sols encén una esperança, tan dèbil com vulgueu, entre una esquerra sumida en el desencís, sinó que transmet credibilitat a una ciutadania que s’ha acostumat a cercar la informació política a les pàgines de successos.
El parlament de Francina, en el Teatre Principal, va respondre al seu tarannà de dona planera. No mira de biaix, Francina. I més d’un cop ha reflectit espurnes d’indignació, aquesta mirada. Tot això és bo mentre duri. Ella és qui haurà de posar data de caducitat a la seva espontaneïtat i als valors cívics que la identifiquen. Cas que n’hi posi, és clar, cosa que no ha d’ocórrer necessàriament. Els ciutadans que observem la política som gats escaldats, això és tot. Felipe González va afirmar que posava les mans al foc per Mariano Rubio i encara hi té bòfegues.
Però no sempre ha d’ésser així, és evident. En el Principal, deia, Francina Armengol va enviar dos envits a Antich que no degueren fer-li gaire gràcia. I ambdós tenen a veure amb els diners. Va demanar-li més pressupost per al Consell i els ajuntaments, tot i saber la impossibilitat que té el president d’atendre la seva petició, si al conseller Manera no li toquen els cecs. I va encoratjar-lo a aconseguir un finançament just a Madrid, perquè si actua amb fermesa tindrà el suport de les institucions insulars i de la ciutadania, etcètera, etcètera.
Res, va fer un brindis al sol per tal d’escalfar l’ambient. Francina té la certesa que Antich, a Madrid, farà menys caixa que els pidolaires que fan guàrdia a la porta de Los Jerónimos. I no per culpa seva, sinó perquè el PSOE procura acontentar aquelles comunitats que li aporten un nombre important de diputats a les eleccions generals. Francina n’és conscient: tan sols ha volgut posar una mica de sal a unes relacions Consell-Govern presidides habitualment per la fador cortesana.
Descomptant aquestes entremaliadures, però, el seu parlament va tenir la virtut de suscitar esperances. Va ésser diferent a la majoria dels que sentim, en el to –acostumats, com estem, al llenguatge temorenc– i en la capacitat de concretar i assumir aquells temes que preocupen la ciutadania. Qualsevol persona que fa política necessita saber comunicar-se amb la gent. I Francina en sap. Va camí de convertir-se en un referent de l’esquerra.
