Sobre el Tractat de geografia, d’Isidor Cònsul, que acaba de publicar Empúries i que jo esperava amb candeletes, he fet un paper que l’ordinador em diu que compta amb 6.100 pulsacions, ¿com puc reduir-lo a la meitat per encabir-lo en aquest espai? M’hauré de centrar en els capítols de la segona part –amb el títol sarsanedià de Cor meu, el món– que m’han arribat més. Concretament Setmana russa, Retorn a Israel, Cap de setmana a Manhattan i Apunts de Mèxic.
En el primer, definitivament colpidors resulten els interrogants que Isidor Cònsul es planteja sobre com ha estat possible que les il·lusions i els entusiasmes de 1917 hagin acabat, una setantena d’anys després, en "la frustració ferotge del caos reformista actual, la Rússia dels nous rics, la corrupció galopant de les màfies, la llei del silenci i milions de ciutadans tan pobres com les ànimes mortes del temps dels tsars".
"¿On paren aquells deu dies de John Reed que van canviar el món i com es van deixar podrir les il·lusions de la primavera en el llarg hivern de Stalin?" ¿Com ha estat possible que "en un tres i no res s’han fet abismals les diferències socials"? Així, és el cas que els russos contactats "no saben de cap govern que no s’hagi aprofitat del poder ni de cap polític que no sigui un lladre".
Pel que respecta a la terrible repressió que varen sofrir els millors escriptors ( Mandelxtam, Akhmatova, Tsvetàieva, Gumiliov, etc.) i al fet estrany que Boris Pasternak no fos mai molestat –la qual cosa va provocar sospites sobre quin havia estat realment el seu paper en aquells anys terribles–, Isidor Cònsul ens dóna una possible clarícia: "la llegenda explica que el seu protector, paradoxes de l’arbitrarietat, fou el mateix Stalin, que tenia en molta estima les traduccions russes que havia fet dels poetes georgians que agradaven al tirà".
De retorn a Israel m’ha impressionat l’esment que fa del poema Turistes, de Iehuda Amikhai, i l’apartat dedicat a Jaffa, que defineix com a "cruïlla d’encontre entre la tradició jueva, Egipte i la cultura grega" i de la que ens assabenta que "dels ports que encara funcionen, el de Jaffa és el més antic del món". Pel que respecta a Cap de setmana a Manhattan, són del tot punyents els comentaris que ens transmet sobre "l’atac terrorista més important de la història" continguts a En las ruinas del futuro, de Don DeLillo, i 11/09/2001, de Noam Chomsky.
Quant als Apunts de Mèxic, resulten impactants les evocacions que fa de la matança dels estudiants, el 68, a la plaça de les Tres Cultures; del peculiar tracte –a estones festiu– que els mexicans tenen amb la mort; de la primera edició de les Poesies de Màrius Torres, feta a Coyoacan –esdevinguda barri residencial de la ciutat de Mèxic–, el 1957, pel seu amic Joan Sales (Isidor Cònsul ens comenta: "Sales havia rebut uns diners de Francesc Cambó i l’encert de l’edició va ser mantenir-se fidel a la tria dels noranta-sis poemes, només aquests noranta-sis, que Màrius Torres havia decidit salvar i publicar"); de l’assassinat de Troski, per Ramon Mercader, també a Coyoacan (amb la postil·la una mica estranya que "els cops de piolet sobre el cap de Troski van caure més per no decebre la mare que no pas per obeir ordres estalinistes"); i de, finalment, la magnitud dels handicaps corporals que va haver de suportar Frida Kalho, "d’arrels jueves i sang asteca", (la poliomielitis infantil, les terribles conseqüències de l’accident d’autobús quan tenia 18 anys, etc.) i la grandesa de la seva pintura, el reconeixement de la qual no ha fet més que augmentar amb el pas del temps.
