Altre cop la memòria

El territori que la comprèn, abans només habitada per pescadors i pagesos, al marge del món suro-taper, com sabeu aviat canvià el seu paisatge per amotllar-lo al turisme, la història vos sona. En aquesta història, sona alguna cosa més que la història que la féu possible, la seva denominació té uns orígens un tant esquivats volgudament. A gran part, per no dir quasi tot, de l’errat de comptes imaginari col·lectiu, el passat dotze de setembre hauria fet cent anys del bateig d’aquesta zona que comprèn entre Portbou i la desembocadura del riu Tordera a Blanes, com a Costa Brava, alguns creuen que l’origen ve d’un article del periodista i poeta Ferran Agulló en aquesta data.

Josep Pla ja conta en un dels seus volums de l’obra completa que això fou citat en un sopar a Begur, i pot ser que més que citat hagués estat recitat entre un públic majoritàriament de la Lliga Regionalista de Cambó. Més tard l’autor d’El quadern gris titllaria Agulló de txitxarel·lo fent el possible per destacar a l’ombra del líder nacionalista de dreta. Joaquim Ruyra, en Quimet de Can Creus, com l’anomenaven a Blanes, havia volgut molt abans que aquest tram de costa es digués Costa Serena.

Pla havia proposat Costa de Corall, n’hi havia molt, cert, i encara avui a les Medes, però per dur la contra a la proposta del poeta Agulló, que no li agradava gens. L’historiador local Josep Pella i Forgas, autor de la mítica Historia del Ampurdán, s’havia manifestat a favor de la denominació Costa Grega. Al final, ni de corall, ni serena, ni grega... que sí, però no, s’imposà Costa Brava, i tot gràcies a un poema de l’insigne i irrepetible poeta pollencí Costa i Llobera.

Tot havia estat fruit d’un viatge, d’una expedició de les patums de la Lliga; Ferran Agulló havia vingut a Mallorca al costat del més rellevant grup de polítics de dreta del nostre país. El motiu era un homenatge al rei en Jaume, havien observat la serra de Tranuntana des del mar, única al món i inigualable. Després trobaren la poesia de Costa i als seus versos més primerencs i tardorals el poema Costa Brava de Mallorca. No és el primer cop, ni el darrer, que aquells més pedants d’entre els que ens van donar la llengua i la cultura s’acciona i es practica alguna mena de plagi o mal entès sense mai arribar-lo a reconèixer.

El periodista i escriptor Gaziel, Agustí Calvet, tampoc no estava d’acord amb aquesta denominació i així ho féu entendre: "L’únic tros realment brau, i encara en to menor, és el que va de Tossa a Sant Feliu", "li degué semblar que un nom tan mascle feia tropa". Aquest estiu han fet públic un estudi que defensa que Agulló es va "inspirar" mentre es mirava el mar des del convent de Blanes. I a Sant Feliu de Guíxols, fins i tot, hi ha una placa que ho recorda, quan si això de la inspiració existeix d’alguna forma, ho posà en marxa embolcallat d’aquests mots COSTA BRAVA, l’autor de La Deixa del geni grec, units per la mateixa tramuntana, a l’Empordà, esmolant de dolça bellesa la costa i a Mallorca obrint amb capritx espectaculars osques i aixecant murs que arrecerin suficientment els cultius i els fruiters de l’illa.

Agulló, el més segur, seia a la terrassa de casa seva a Blanes mentre escrivia la seva crònica a La Veu de Catalunya havent llegit un bon poema d’un gran poeta, res pus. Quans n’hi ha, que encara avui, des del tron de la més directa dependència política o econòmica o familiar afusellen dia a dia, sense la mar al davant, però com qui tira al plat. Aquest paternalisme "lliguero" és encara ben viu avui, res de nou. Quanta gent no ha crescut a l’ombra de la Lliga d’ahir o d’avui.

El millor de la denominació Costa Brava, la més autèntica utilitat del nom... que hi trobam la fita que marca la frontera entre un món i un altre. L’Empordà era un abans de la lliga, el turisme, les havaneres... avui representa tota una altra història.

"...en vosaltres se revela per estones// l’alt sospir de Prometeu encadenat".