La controvèrsia generada per la proposta de fer un homenatge conjunt a totes les víctimes de la Guerra Civil, assumida de manera unànime pel Consistori manacorí, ha posat damunt la taula la impossibilitat metafísica d’arribar a un mínim acord quan es tracta de suturar les ferides del conflicte. No és un problema de mocions, ni de gestos ni de lleis de memòria històrica: simplement en alguns segments de la població no existeix, a hores d’ara, el consens emocional per posar la llosa damunt una fosa que continua oberta.
No és cert que el temps ho cura tot, i menys davant el fet històric i la tragèdia humana que representa la Guerra Civil. Hi ha gent que mai no podrà oblidar com, per la força de les armes, alguns varen mutilar les seves vides i aniquilar les seves esperances, mentre que d’altres continuaran pensant que el que va passar era inevitable, fruit d’un procés de degradació social i política insostenible. Es continuaran escrivint llibres i fent pel·lícules sobre el conflicte, però els posicionaments, en lloc d’acostar-se com va passar durant el miratge de la Transició –quan la necessitat d’avançar cap a la Pau, la Pietat i el Perdó d’Azaña va provocar una amnèsia col·lectiva– continuaran essent irreconciliables pel que fa a una guerra sense final previst, enfront de la qual les trinxeres estan ben definides, l’equidistància sembla estar proscrita i l’oblit esdevé impossible.
