Just després de les eleccions autonòmiques, el guió previst per les direccions de PSOE i UM era meridià. Els de Maria Antònia Munar es refarien i es convertirien en un partit nacionalista molt més ideologitzat, a l’estil de la coalició CiU catalana. Així, se suposava, podria aspirar a tenir l’esperança, per teòrica que fos, de disputar part de l’espai al PP i restar-li vots en el futur. L’ideòleg de Francesc Antich veia confirmada la seva antiga aspiració de tenir en UM un ferm aliat per erosionar el PP. A la vegada, els socialistes, sota el comandament d’un Antich que havia virat el seu partit cap a posicions socialdemòcrates i, en certs aspectes, centristes, aspiraven també a disputar al PP un part del vot desidelogitzat que en el passat solia acabar gairebé en exclusiva a la borsa electoral conservadora. Amb aquesta, diguem-ne, pinça, la simbiosi PSOE-UM havia de pegar un cop molt dur al PP que li impedís governar el 2011.

Quinze mesos després, tot s’ha torçat. És ver que a UM encara n’hi ha alguns que hi creuen, i en el PSOE almanco un. Però són majoria els que veuen que s’ha perdut l’ocasió. Si UM volia fer de veres les passes abans descrites, havia d’aprofitar l’any postelectoral per posar el PP contra les cordes. Per comparar: l’any després de les eleccions de 1999, el PSOE ja havia –per així dir-ho– presentat les "credencials" que li permetrien durant els següents anys erosionar el PSM. Ara, tanmateix, algú s’imagina que els dos partits, PP i UM, que tan bon rotllo tenen, que els seus presidents es declaren amics –"aquesta és el meu president d’UM", digué Estaràs; "amb aquest PP es pot parlar", digué Miquel Nadal– estiguin duent a terme una lluita a mort per llevar-se vots? Però és que fins i tot si Nadal rectificàs –dins d’UM n’hi ha que veuen com un greu error les trobades trimestrals amb Estaràs–, el temps perdut seria impossible de recuperar. Amb les guerres internes en el si d’UM i amb la clara tendència dretana de Nadal, declaracions, ara, com les que feia Munar fa un any, sonarien a acudit. Encara més: ara Estaràs és sòlida i en els pocs mesos transcorreguts d’ençà del congrés està tirant pesos morts del passat a marxes forçades. L’hi ha ajudat d’una manera difícil d’agrair Nadal, però també ha tengut la inestimable ajuda de Carlos Delgado.

I en aquesta estranya relació Delgado-PP-UM hi pot haver un dels eixos per al futur polític de Balears amb vista al 2011. Per explicar-ho hem d’anar cap enrere. Fins al 1995. Se’n recorden de Cristòfol Soler? Va ser president del Govern, pel PP, durant onze mesos. Molt poc. Però prou com per posar UM dels nirvis. Munar, molt llesta, sabia que un PP amb cara amable i moderat li llevaria parròquia. Per això temia tant, i maleïa, Soler en privat com el lloava en públic. Ara estam davant la real possibilitat d’una carambola Delgado-PP-UM que doni als conservadors altes probabilitats de governar el 2011. Perquè si Delgado continua pressionant, que ho farà, moderarà i centrarà cada cop més Estaràs –a l’estil Soler– la qual, a més, podria continuar tenint en aquesta estratègia d’imatge la col·laboració entusiasta d’un Nadal que no pareix adonar-se que d’aquesta carambola seria UM la més perjudicada, perquè, a més de perdre vots i representació, quedaria fermada irremeiablement al PP. El vell somni d’alguns del PP, i d’alguns d’UM, que no funcionà el 1991, podria acabar funcionant vint anys més tard.

Periodista