Ja han passat set anys dels atemptats de l’onze de setembre, el món ha canviat tant o més del que ja en un primer moment es va preveure i les espectaculars imatges sinistres dels avions segrestats estavellant-se contra el World Trade Center de Nova York encara segueixen produint espant i estupefacció.

Com tots els fets monstruosos i increïbles, com totes les tragèdies que s’han esdevingut d’ençà que el món és món, l’11 de setembre va deixar per a la memòria futura el record exemplar d’una colla d’homes i de dones que, en la pitjor de les circumstàncies, saberen sopreposar-se al desastre, la por i el dolor tot demostrant que, a pesar de les baixeses, mesquineses i defectes ja sabuts, l’ésser humà és capaç encara d’assolir o merèixer la gràcia més alta.

La història més extraordinària de totes les que jo conec relacionades amb aquells fets, la vaig descobrir fa poc llegint un llarg reportatge publicat fa anys a la revista New Yorker. El seu protagonista es deia Rick Rescorla, i era cap de seguretat de l’empresa Morgan Stanley, que ocupava vint plantes d’una de les torres. El seu títol –meravellós, terrible i exacte– era Els herois de veritat són morts.

Rescorla era un britànic d’origen que, als anys 60, s’havia nacionalitzat nord-americà per lluitar al Vietnam contra els comunistes. A la guerra va rebre totes les condecoracions al valor imaginables, però els temps de pau que van seguir no foren fàcils per a ell: un matrimoni fallit, un càncer que va superar de poc... A finals dels 80, el nomenaren cap de seguretat de Morgan Stanley, i ja el primer dia va dir als seus caps que calia millorar la seguretat dels edificis, massa simbòlics i vulnerables per no ser un objectiu fàcil pels terroristes. No l’escoltaren, i pocs anys després va esclatar un cotxe bomba al soterrani d’una de les torres. Llavors sí que li feren cas. Li demanaren que prengués mesures per evitar danys majors en cas de produir-se un altre atemptat.

Rescorla decidí que, almenys dues vegades cada any, faria sonar l’alarma de les vint plantes de Morgan Stanley: així els empleats sabrien, si mai arribava el moment, com baixar les escales en ordre en una situació de pànic. Als seus caps no els feien cap gràcia ni una, aquests simulacres: implicaven interrompre el negoci –i perdre molts milions– un parell de dies cada any. Rescorla no es deixà convèncer i imposà els seus mètodes.

El dia de l’atemptat, el primer avió xocà contra la torre on no hi havia les oficines de la Morgan Stanley. Ningú no sabia ben bé què passava, i es recomanà que ningú no es mogués del seu lloc. Rescorla va dir que no, que calia evacuar immediatament l’edifici. Desacatant les ordres dels seus caps, ordenà a tots els empleats que, en fila, comencessin a baixar. Com que els veia molt nerviosos, els féu cantar les cançons que ell i els seus companys de batalló entonaven al Vietnam.

Només durant un minut Rescorla mirà més per ell que per als altres: va ser el minut que es va prendre per trucar la dona que havia conegut pocs anys abans, amb qui vivia, de qui estava enamorat. "Ets el millor que m’ha passat a la vida", li va dir abans de penjar. Quan els empleats i Rescorla estaven baixant per les escales, es va produir l’impacte del segon avió: el pànic es disparà, ell va fer que es mantingués la calma.

Finalment, aconseguiren sortir. Rescorla havia salvat més de dues mil persones. Quan va estar segur que tota la gent de qui era responsable era ja a fora, va girar cua i tornà a entrar per provar de salvar els que encara quedaven. Era a dins, quan la torre es va desplomar.