Paraula que em somriu el cor de veure en Rafel Nadal, un al·lot de 22 anys de Manacor, haver guanyat la medalla d’or a les olimpíades de la Xina, que sigui el número u del món en això del tenis, que enguany li hagin donat el premi Príncep d’Astúries de l’esport, i que fins i tot hagin posat el seu nom a un asteroide descobert a l’observatori astronòmic de Costitx que encara restava innominat. Enhorabona de cor.

I també m’alegra el veure triomfar amb les bicicletes Joan Llaneres de Porreres (format esportivament a Montagut ‘la Garrotxa’, per cert) o al margalidà Toni Tauler o qualsevol altre que se’n desfaci com un rellotge en això de l’esport que sigui. Honor i glòria per a tots ells. I respecte, tot el respecte del món. Vagi per endavant.

Tots tenen des d’ara per escrit el testimoni de la meva admiració, malgrat sempre hagi mantingut que l’exercici físic és bo, però amb el recel que l’esport d’alta competició és negatiu per a la carnadura. M’explicaré si puc. Som del parer que aconseguir tantes victòries i a tan alt nivell els ha de sotmetre el cosset, el físic, a uns límits perillosos per a la salut. I això, fer passar de revolucions un motor dia rere dia, a la llarga li és nociu, li escurça la vida.

Al mateix temps vostès han de saber i voler comprendre que jo venc d’una generació que deia que tots els excessos fan mal. Ah, i no hem parleu de la bestial milionada que guanyen, que molt millor per a ells amem si ens entenem, el que pos en tela de judici és el fet que pugui ser perjudicial per a la salut dur la màquina humana fins a uns límits tan elevats, perillosos, extenuants, i massa sovint. I el factor exemplificatiu pel jovent que tot plegat suposa, l’escala de valors, ja saben.

Venc de família de ciclistes, els Alomar sineuers són cosins germans meus. I record perfectament un dia en què en Jaume Alomar i Florit, que es casà a Petra on viu encara ara, el més jove de la nierada de "Sa Rota" que es dedicà a la bicicleta amb més o manco fortuna, em contà fa molts d’anys que tots els matins de competició el director de l’equip els feia entapinar un còctel que ves a saber què hi havien ficat dedins, i que un dia quan va veure un company seu que, en plena cursa va pegar un esclat i allargat en terra, amb la bicicleta vint metres enfora, encara continuava fent com que pedalejar, drogat esmaperdut, s’acovardí i ho deixà anar, penjà la bicicleta per a sempre més. Potser això que acab de contar hagi influït bastant amb el meu parer referent a l’esport competitiu a certs nivells estratosfèrics i la dedicació i els "sacrificis" que duien inherents aleshores.

Sense voler suposar de cap de les maneres que els nous herois esportius mallorquins abans mencionats s’hagin subministrat porqueries de cap de les maneres, quedi clar, en mancaria d’altra. A part que avui en dia existeixen uns controls exhaustius que eren absents en el temps del cosí Jaume, i si no fos un dia seria l’altre que els trobarien. I alguna en glapeixen adesiara, sí. No, si qualcú ha entès la meva contarella en aquest aspecte s’equivoca. El que vull expressar aquí i ara és exactament que consider sobrevalorat i perjudicial per a la salut mental i física individual i col·lectiva l’èxit estrictament atlètic, esportiu d’elit i l’enaltiment, la deïficació, la glorificació pública que es fa de tot plegat.

I després, pegant a una altra banda, haver de llegir al DM que: "Baleares es la cuarta región con menos titulados universitarios, sólo por detrás de Andalucía, Castilla la Mancha y Extremadura, según informa en el último informe publicado por la Fundación Conocimiento i Desarrollo". Entenen el que vull dir? Esper no ser mal interpretat. Gràcies anticipades.