Com més vella em faig, els estius se’m fan més curts. Enguany m’ha passat com un alè. Record l’època estiuenca de la meva infància com un enfilall de dies que no acabaven mai. Teníem temps de fer de tot. Encara que fos temps de vacacions, també hi havia obligacions. Dels estius a Bunyola, una de les coses que més record eren aquells llargs horabaixes cosint mocadors.

La meva padrina de fonts ens feia ajudar-la en aquella tasca. Jo mai no he estat gaire traçuda i no me’n desfeia gaire bé fent voretes. Els mocadors venien sense tallar. Unes tires de roba prima i delicada amb dibuixos de flors o aucells de tots colors i que, una vegada tallats, se n’havia de cosir la vora. Cosíem darrere la finestra que donava a la costa de l’Estació, embolcallades per l’ombra dels plàtans i la fressa de les fulles mogudes per l’oratge. Jo becava, més que cosia, damunt els mocadors.

La ràdio ens acompanyava i mai pus no he pogut deslligar la veu d’en Miguel Aceves Mejía, cantant Yo tenía un chorro de voz, dels mocadors de roba. Amb els mocadors de paper es va acabar tot l’encant. En aquell temps la ràdio era un element molt important per ajudar que aquelles tedioses hores fossin manco avorrides.  N’Elder Barber i la seva Casita en Canadá o en Renato Carossone i la famosa Piccolissima Serenata no mancaven cap horabaixa: tota una sèrie de cançons que el temps ha fixat en una de les èpoques més felices de ma vida.

També ens feien anar a collir ametlles a Son Nasi. Allà no hi havia ràdio que ens ajudàs a passar l’estona i amorosís la feina.  Molta calor, picor i jo, poc avesada, pellucava les ametlles com podia i quedava rebentada.  Només frisava que arribàs la vesprada i, com a premi a la feina feta, anar a plaça i que la padrina ens compràs un polo a Can Tibe. Imaginau-vos els al·lots d’ara collint ametlles només per un polo de llimona! Millor no pensar en la seva reacció. Nosaltres, més contents que un gínjol amb un tros de gel tenyit de colors!

Hi havia moltes coses que jo, com a ciutadana, no entenia. Se’n reien una mica de mi. La meva padrina de fonts sempre contava una feta. Molts d’horabaixes anàvem a berenar a Can Penasso. En aquells temps els amos eren els seus sogres; encara no s’havia convertit en el restaurant actual. Un dia jo berenava de pa amb camallot i vaig tirar la corna al camí. La padrina em va dir "per què tires sa corna si és lo més bo" i jo, tota innocent, vaig tornar enrere i d’una bocinada me la vaig empassolar tota, amb la pols del camí inclosa. No em vaig limitar a escurar-ne el greix.

Molts de pares d’ara, que crien els fills dins cotó fluix, s’escarrufarien si haguessin vist com nosaltres recollíem els pinyols d’albercoc de per les voreres i els trencàvem amb les dents o amb una pedra i, si sortien dolços, els menjàvem sense ni pensar quina boca malalta n’havia llepat la closca. Poques vegades estàvem malalts i si hi estàvem les nostres mares i  padrines sempre tenien un remei a punt, un pedaç amb vinagre per al mal de cap posat al front, o a l’esquena per a les cremades del sol. Una tassa per al mal de ventre si havíem menjat massa fruita calenta de sol.

L’humil medicament Lacteol feia miracles quan els budells anaven una mica a lloure. Les coques calentes de farina de lli o les untades de pomada de belladona curaven  les galteres. Passàvem la rosa amb un paper vermell tapant la bombeta del sostre i ens vacunàvem de la pigota amb un plomí ple d’animalons maleïts. Ens en quedava una marca a la cuixa o al braç per a sempre més. I era un entrebanc per presentar-nos a Miss. Jo tenc un marca a la cuixa com una moneda de cinc duros.

I com a reconstituent, si elles trobaven que estàvem una mica esblanqueïts, l’horror de l’oli de bacallà sempre ens amenaçava. Encara veig ma mare, la letal cullera plena d’aquell líquid oliós i pudent en una mà i a la l’altra els grells de taronja a punt per ficar-me’ls a la boca per esborrar un gust que val més oblidar. Sigui per l’oli de bacallà o pels pinyols recollits per les voreres, crec que de petits ens immunitzàrem de tot.

Per això la nostra generació, a pesar de tots els excessos posteriors, que a vegades han estat molts, hem crescut més sans que un gra d’all, sense la cultura dels antibiòtics, moltes vegades prescindible. Els nins d’ara tenen tota la tecnologia al seu abast, però la majoria, sobretot els criats en ciutats grans, mai no sabran que la fruita no creix als prestatges dels supermercats. És una llàstima no haver pogut donar als nostres fills el que vàrem tenir nosaltres, malgrat l’oli de bacallà ...