Després del desmantellament de la URSS semblava que els Estats Units serien els dominadors perpetus del mapa geopolític i econòmic mundial, que les lleis del capitalisme i els valors de la democràcia occidental s’imposarien arreu del planeta i que totes les altres possibles potències s’haurien de conformar a jugar un paper subsidiari en l’esfera internacional; alguns historiadors precipitats o il·lusos parlaren fins i tot del final de la Història, quina barbaritat.
Ara, en canvi, tothom veu i diu que això ja no és així, i que cada vegada ho serà menys. Les raons d’aquest canvi són moltes i evidents, no cal allargar-s’hi: la puixança econòmica que està vivint des de fa poc més d’una dècada la nova Xina; el renaixement que ha viscut Rússia, tant en termes militars com d’autoestima ultranacionalista, sota les regnes d’aquest tsar pastat als negres bastidors del KGB que es diu Vladimir Putin; la radicalització de la majoria dels països islàmics, que cada dia exhibeixen un furor més antioccidental, amb l’Iran d’Ahmadinejad al capdavant de tot, el qual està a punt de poder fabricar armament nuclear i ja ha avisat que vol esborrar Israel de la faç de la Terra... Quin panorama.
Sí, quin panorama més desolador. I, tanmateix, no és així com ho veuen la gran majoria dels mitjans de comunicació europeus, que pareix que veuen amb bons ulls la nova situació. Per fi, diuen subtilment o de manera directa, ha arribat la ocasió perquè els nord-americans vegin delimitat dràsticament el seu poder hegemònic. Que es fotin, és la conclusió del missatge de fons, cada vegada es podran permetre menys el luxe de fer les coses només tal com ells volen.
En el nou mapa geopolític internacional, els europeus hi podrem tenir, com a molt, un paper de comparsa amb prestigi històric, perquè és evident que tant per demografia com per poder militar ben poc podrem pintar davant dels gegants rus, àrab i xinès. Però això ens és ben igual: els EUA ja no seran els amos del món, i això almenys serveix per saciar-nos el rancor històric que des de fa moltes dècades tenim als americans: quin consol més gran representa saber que a partir d’ara hauran de fer front a una ferotge competència.
No importa que els nous candidats a superpotència mundial siguin un país –la Xina– governat per un règim estrictament totalitari que no tolera ni la més mínima dissidència i que arrossega un currículum implacable de misèria i mortaldats, un altre país –Rússia– podrit per la màfia i la corrupció que a més està obcecadament convençut del seu dret a comportar-se com un imperi amb tots els seus pobres veïns, i finalment uns altres països –l’Iran i tots els règims islàmics– en què Déu és molt més important que la llibertat, els drets humans i la vida de les persones. Res d’això no importa: l’únic que importa és que els EUA ho passaran malament.
En principi, jo puc estar d’acord que és preferible un món multipolar a un món dirigit o controlat per una única potència, un món en què els debats i les negociacions i els pactes siguin necessaris; però la multipolaritat que ara s’aproxima és infinitament pitjor que l’unipolaritat d’un món amb hegemonia americana. No perquè els EUA siguin un país perfecte, sempre just, exemplar en tot el que fan, sinó perquè tenen una tradició politicocultural i un sistema democràtic que contínuament en corregeix o almenys en critica els errors i els excessos.
Quan la Xina, Rússia i els països islàmics tenguin la mateixa capacitat d’autocrítica que els EUA, benvinguda serà la multipolaritat. Però de moment no la tenen. I, la poca que tenen, se la van carregant.
