Així de clar ens ho deia dilluns passat el Financial Times. "Els PORCS tornen al verrim", titulava. Val a dir que la paraula és un acrònim en anglès: PIGS. Les inicials de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). L’article feia referència a la crisi econòmica que assota el nostre país, i els altres tres, que, segons el rotatiu econòmic, és estructural i no merament conjuntural –com diu Zapatero– i és la conseqüència inexorable d’un model de creixement de peus de fang basat en allò que no dóna competitivitat a una economia: la construcció i el turisme tradicional. Amb poques paraules, ve a dir el Financial: que hem estat creixent molt per sobre de les nostres possibilitats reals, en bona part aprofitant els fons europeus i els doblers barats de bancs europeus i nord-americans comprats per la banca espanyola per finançar la construcció descontrolada.
No cal ni dir que les protestes pel joc de paraules insultant no s’han fet esperar. Una de les més vehements ha estat la de l’Associació de Directius de Comunicació d’Espanya que ha adreçat una carta al director, Lionel Barber acusant-lo de comportament insultant i poc deontològic envers Espanya. A ningú no fa gràcia que li diguin porc i, per tant, s’entén que alguns s’enfadin, però tampoc no s’ha d’exagerar: el joc de paraules és ocurrent i, sobretot, s’ha de reconèixer que el fons de l’article és bastant sensat. Més enllà de si les seves previsions dramàtiques sobre el futur de la nostra economia són encertades o no –confiem que no, perquè si és que sí... Mare de Déu Senyor el que ens espera–, la crítica que fa al model de desenvolupament espanyol –a més dels altres països citats– és molt raonable. El PP va apostar per aquest model. Cert. Però és que el PSOE no el rectificà quan pogué, a partir d’arribar al poder el 2004, sinó que, tot el contrari del que havia dit que faria, sabent o imaginant el que vendria, protegí al màxim l’economia del maó per endarrerir tot el possible el moment de la caiguda per no enterbolir les seves opcions a les eleccions d’enguany. Així que el model és compartit pels dos grans partit.
Un model que si el Financial tengués raó en les seves anàlisis, s’està esbucant. Tot s’ha de dir: aquest mitjà és conservador i ara ens critica quan governa Zapatero, però en canvi, d’Aznar deia meravelles i el model de creixement era exactament el mateix; així que una mica, o molt, de sectarisme sí que hi posa. Però a banda d’aquest "detall", l’anàlisi té un fons argumental com per posar-se a tremolar. Perquè tendríem la nostra economia engrunada entre una demografia disparada a l’alça per mor de la immigració –que no se’n tornarà massivament–, una construcció que ha fet fallida espectacularment i sense que es vegi sortida, un atur incontrolat que llastrarà els comptes públics i un turisme depenent absolutament d’altres economies –britànica i alemanya– que també passen per dificultats i poden enviar molt manco efectius els pròxims anys.
Però, en fi, no siguem pessimistes. La crisi almenys té una cosa bona. La moral tradicional recupera posicions i la gent ja no es divorcia tant com fa un any. La raó? Que amb la hipoteca a mitges a un cost enorme i sense poder vendre el pis, les parelles segueixen juntes i de males abans que divorciar-se. En Rouco Varela deu donar gràcies al seu déu per la crisi.
Periodista
