Quan el dia s'acurça

es biblioteques i les llibreries són els únics paradisos possibles de la memòria. Els totalitarismes no ho ignoren i per això en la seva història conten episodis diversos de nits enceses de flames, de calius de llibres prohibits, de veritats incontestables fumejant. Els llibres mai no desapareixeran, perquè mai no hi haurà els suficients idiotes que vulguin llegir novel·les senceres davant la pantalla. Sort que tot tingui el seu límit. Sort que la memòria romandrà, de moment, en els volums reposats de les polsegoses prestatgeries a qualsevol lloc del món. L’únic que canvia de debò, del que ens envolta, és la manera de construir les històries. L’últim Auster, Un home a les fosques, n’és una prova. No es llegirà sencer per internet, però neix d’una imatge de guerra penjada a la xarxa. A partir d’una imatge de la tele o del monitor, que tots vam veure, l’autor deconstrueix el relat cap enrere, desplegant tot l’inventari de causes i efectes del dolor que rere la solitud de cada una de les víctimes s’estotja. Es moren els altres, clar. L’immigrant Corbacho que arribà a Catalunya no se sap quan (ni importa), avui defensa tesis pròpies d’un nacionalsocialista. Què hauria sigut d’ell i dels seus. Molts tenim algun familiar que trobà feina o amagatall, salvà la vida, a la Catalunya Nord gràcies als anys que portava pujant a la verema. Pujaven cantant, compartir hores de feina o intercanviant serveis amb els propietaris de les vinyes, van facilitar, a no pocs, sortir d’Argelers o a ajudar a sortir els que no veien com. El desastre es visqué, però sort que tot tingui el seu límit. Sort que la memòria és als llibres, els totalitaristes també ho saben... L’home a les fosques s’embulla a la primera part i a la segona fa justícia. Si algú encara dubta de quin és el joc, agafi el Quadern Vermell. Pots tastar-ne un capítol, pots ullar-ne dues ratlles o dues pàgines, però no voldràs llegir el llibre sencer davant la pantalla perquè no ets idiota. Pot sortir una història, allí penjada del monitor, i la pots esfilagarssar fins allí on vulguis. Un país, unes feines determinades que ja no les vol fer ningú. Unes cançons i una terra fronterera, un contracte mig aparaulat o una feina que et pot salvar, conservar o, fins i tot, llevar la vida en un moment determinat.

Arribarà aviat una autèntica allau de novetats a les llibreries, ara és el temps, com cada tardor el fullam canvia i quasi en la seva totalitat es llegiran en paper, el contacte de les seves mans, el ritme al cor del lector, el fil que et condueix, les vides dels altres, la teva... Estires els braços quan camines si no hi veus gens. I quan hi veus clar, si no t’agrada, et pots contar històries a tu mateix quan ja tens una edat que no hi ha ningú que te les conti. Tu ets la teva memòria històrica i et contes històries perquè la teva no t’agrada del tot i perquè no ets idiota: les mosques mosseguen, les formigues no poden anar més atrafegades i els ocells callen, silenci, no es mou una fulla... l’espera, el primer tro i el canvi de temps. Abans, el que més xoca és la quietud de l’aire. Misterioses remors de la nit, cruixir de fusta, sebel·lí canviant el lloc a l’hora prevista de sempre, grill, mussol, ratolí de camp. Dintre, rosec de corc als mobles de l’àvia, el pas del temps implacable com les corredisses de rata a les conilleres. El panteix de l’òliba abans del blanc desplegament. Crit de guerra de l’ocell que va a la guerra. De nit el món continua. Els trons són enfora i els fenolls i l’hidrogen que arriba quasi evaporat et porten polsim de memòria a través d’una sola neurona i a les fosques recordes que tots caminàveu i molts ja coneixíeu els camins de França. Pujar a la verema cada any us havia mostrat tots els viaranys possibles. A partir d’una imatge que tots vau veure en deconstruir el relat. Es podia veure, les dones i els homes, a les fosques caminant, llums apagats en la retirada per no ser vists per l’enemic. Coneixien la ruta, però aquell abril, tot i ser el mateix camí, ningú no cantava les tonades. Caminaven muts i cecs desplegant tot el dolor universal que rere la solitud de cada víctima s’amaga, caminaven a les fosques...