"S’atura la pluja i resta esbargida l’atmosfera. I a la mar... només una barca es colombra des de la costa. A poc a poc els pescadors que desembarcaren a començament de la tempesta es van reunint en el mirador de Santa Caterina amb ànsies de saber què ha estat dels companys deixats mar endins.
Els de vista més aguda coneixen o creuen conèixer la barca que arriba finalment, després de grans esforços; però no gosen dir-ho per por de donar massa prest alguna esperança a una de les dones i esqueixar, inútilment, el cor de les altres...".
Aquest fragment pertany a la novel·la de Costums sollerics, l’autor de la qual és Joan Baptista Ensenyat , escriptor de la vall dels Tarongers, enllestida el 1884 i que seria publicada en forma de fulletó al setmanari Sóller. Es tracta d’una temàtica, el drama dels pescadors, tan ben expressat per Sorolla en la seva pintura, (Encara diuen que el peix és car), i per la tradició denovena i noucentista francesa a l’estil de Maurice Larrouy, Paluel-Marmont, Victor Hugo, Paul Valéry... i molts altres.
"Un secret temor, un pressentiment terrible fa estremir d’espant tots els que allà es troben reunits. I ningú no vol dir el que pensa, allò que els rondina per dins el cap...Tots baixen al moll, uns per ajudar, altres per interrogar N’Angelot que atraca en companyia del seu fill. Vint mans l’ajuden a fermar la barca i a recollir les veles. Els dos homes, tan mullats com el peix que duen dins les seves xarxes, prodiguen afectuoses encaixades de mà als parents i amics que els envolten i feliciten...".
També Guy de Maupassant abordava el tema: "La mar apallissa la costa amb la seva ona curta i monòtona. Petits niguls blancs passen de pressa pel gran cel blau, portades per un vent tan ràpid com el vol dels ocells...". I continua Ensenyat: Na Conxa i Na Margarida pugen un altre cop a Santa Caterina, on un altre desengany i nous terrors els esperen. Allà restaran fins al crepuscle, immòbils, silencioses, cremats els ulls per llàgrimes bullents, sentint com ressonen en el fons de les seves ànimes els bramuls de les enfurismades ones...".
És evident que la cera literària que cremava en aquell moment era el romanticisme tardà i capficat en aquella tècnica, amb un esperit més neogòtic que costumista, més Bécquer que Mesonero, vessava en llengua castellana uns sentiments autòctons que són fàcils de traduir...
"Na Rosa, la muller d’En Francesc, agafa del braç la Margarida, mentre En Miquel s’enduu Na Conxa. Mare i filla dirigeixen per darrera vegada els seus ulls sobre la mar immensa en la qual naufraguen les seves esperances i que ja s’enfonsa en les ombres de la nit... Les dones dels mariners i dels pescadors s’han acostumat massa a presenciar aquestes escenes i prodiguen paraules de consol a les que ploren. Ningú no sap el que s’esdevindrà la jornada següent".
