El passat agost va fer un any de la sorpresa col·lectiva menys sorprenent que record: la crisi nord-americana de les hipoteques escombraries. En dotze mesos hem passat de la mirada distant i altiva, que assegurava que aquestes coses eren impròpies del nostre redol, a l’acollonament sobtat de mirar al terra, veure com era el mateix a ambdues parts de l’Atlàntic i que s’ha mogut talment una cobra ensinistrada al compàs del flabioler indi.
La solidesa no era tal i les fitxes del dòmino cauen amb previsible determinació. A més d’aquest descobriment –que per si sol hauria de fer empegueir els que ens vengueren solidesa i els crèduls que sobre ella hi construïrem l’hipotecari jou–, el sistema ens ha gratificat amb un altre que mereixeria quedar reflectit en xapes, imants de gelera i cartells que no ens impedeixin l’oblit: bancs i caixes no són els nostres amics ni els nostres socis ni, molt menys, els còmplices que la propaganda ens havia venut. Són els gorrers que multipliquen les alabances quan més grossa és la mamella que et pretenen munyir i desapareixen quan van mal dades.
