Com tots sabeu aquest qualificatiu prové de l’anglès freak i significa estrany, extravagant, estrafolari. És allò primer que se m’ha ocorregut després de llegir l’entrevista a doble pàgina i monumental fotografia guaitant per darrere d’una bandera espanyola, "oteando el horizonte" com si diguéssim, que el passat dijous 28 d’agost dedicà el diario El Mundo a José María Aznar López.
Si en Javier Cárdenas encara anàs a la recerca de Cármenes de Mairenas o aristòcrates mallorquins puters per allò de les Crónicas Marcianas que feia per Tele5, don José Mari seria una ganga, un regal caigut de les altures. No té rebussall.
Només arrancar ja s’exclama que "dejé como herencia el pais más rico de la historia de España", o sigui, com el recordat humorista Perich que deia: "Las carreteras de Espanya son las mejores carreteras de Espanya". I ambdós quedaven ben amples. No, no són berbes de riure, no. Continua afirmant entre bravejada misteriosa i enorme palla mental que: "Cuando ganamos en el 96, las presiones eran muy fuertes porque había una operación en toda regla para impedir que el PP llegara al poder, con entresijos muy profundos que en algún momento se sabrán".
I quan la periodista Esther Esteban li insisteix a quins "entresijos" es refereix, l’home, com a bon jugador de mus que deu ser, envida de falsa i respon que "Le digo que con el tiempo se sabrán, todavía no". S’entesta una vegada i una altra a relacionar qualsevol nacionalisme amb ETA i amb la violència.
Quan la periodista li demana per allò tant per agafar amb pinces del "MLNV" que amollà un dia per TVE per no anomenar ETA, respon textualment: "El MLNV es su gran concepto y existe. Por eso el PNV no quiera la derrota de ETA. Todo el nacionalismo, al final forma un gran movimiento, y eso es el MLNV. Es la financiación, los medios de comunicación, los grupos institucionales, Batasuna, los comandos de ETA y parte del PNV... Eso es el movimiento de Liberación Nacional Vasco, todo este entramado...".
I no hi involucrà en Jaume "Curolla", posem per cas, perquè no se li acudí. Uf, una persona queda més a pler quan li expliquen les coses de manera tan clara...
Però allà on romp tots els motllos de l’estúpida supèrbia és quan s’entesta a tornar a acusar el PSOE de conspiració de l’11 M, i que ells, el PP, no mentiren en absolut en cap ocasió quan donaven per cert que havia estat ETA quan la premsa nord-americana i anglesa ja n’adjudicava l’autoria clara i llampant al terrorisme islamista, tot plegat ja formava part del complot socialista segons el professor de Georgetown, claríssim.
Toca el cel amb el dit quan li demanen: "¿Cuántas veces se ha arrepentido de la famosa foto de las Azores?", ell contesta que "Por mucho que algunos se empecinen, yo nunca me voy a arrepentir de la foto de las Azores. No me arrepentiré jamás de que España estuviera en una foto entre las dos democracias más importantes del mundo asumiendo sus responsabilidades en un momento difícil. No me arrepiento en absoluto, porque fue el momento más importante que ha tenido España en 200 años". Estira que ve peix!
Del que no parla en absolut és de les armes de destrucció massiva emprades com a excusa per aquell atac totalment il·legal, mai no aparegudes entre altres coses perquè no existien. No hi havia armes de destrucció massiva, sols petroli pels butxaques fondes de sempre. Ni mig mot del centenars de milers de civils morts a conseqüència de la violència desfermada per aquella iniquitat i que encara ara continuen el seu tràgic degoteig diari, setmanal, entre 300 i 600 tots els mesos avui en dia, ara mateix. D’això ni pruna.
Finalitzar el totxo d’avui dedicant a n’Aznar dels orgues un acudit del meu recurrent El Roto, aparegut a El Pais el dia 7-11-05, que mostra la cara de desconcert d’un home papulls que diu: "He pasado de la inconsciencia juvenil a la demencia senil sin enterarme". I tal dia farà un any, com deim per aquí, què no és ver...?
