Ha començat a rodar la pilota als camps de futbol i es netegen les escoles per començar el curs. L’entrada de setembre sol dur plogudes que fan brostar els bolets de la tardor i treure banya als caragols per iniciar l’època de posta; és també quan eclosionen els ous de tortuga, el paradigma que la lentitud du enfora. Els ametlers enguany tenen mal. Estan grocs, amb les fulles seques. I se’n moren molts. I hi ha nervis, molts nervis arreu de l’activitat política i econòmica per la incertesa del futur més immediat.

Tot esperant les plogudes entre les dues marededéus i tornar a començar un any nou sense dia ni hora que en facin tampoc fita precisa, em plouen les notes accelerades de la tarantel·la a l’oïda. La tarantel·la és una dansa d’origen napolità que, a l’edat mitjana, es creia que tenia efectes remeiers per a un tipus de follia, suposadament causada per la picada de la més gran de les aranyes europees, la taràntula.

Per a guarir els malalts, se’ls feia ballar aquesta dansa ràpida que s’acabava quan el dansaire queia a terra extenuat, marejat de fer voltes. Estaven tan convençuts de la seva eficàcia que fins i tot hi havia músics que es dedicaven exclusivament a anar de poble en poble oferint els seus serveis a les víctimes de les taràntules. La dansa d’efectes terapèutics, modernament, però, ha esdevingut un ball de festeig entre parelles i, fins i tot cançó de bressol, amb les més diverses variants dels sons populars del sud d’Itàlia.

La dansa i la música, com el parlar i el contar, com l’entendre i el sumar i restar, també serveixen de medicina a la casa, al carrer, a la feina... Potser aquestes músiques frenètiques serveixin encara d’antídot a la picada de la taràntula d’aquesta follia moderna que volta sense parar entorn del diner i del poder. Potser encara plogui d’hora i de veritat.