Tècnicament estarem o no en recessió econòmica, però què té més la disputa nominal per als que pateixen de veres la crisi. El que importa és que l’economia no creix ja més que unes dècimes i que les previsions a curt termini –per als pròxims trimestres– no són gens optimistes. Hi caiguem o no, en la recessió, tant és. Les conseqüències reals són a la vista.
Ho publicava aquest diari dijous passat: "La caiguda del consum al nivell de 1994 es tanca el creixement", titulava. Eren dades nacionals. No poden ser molt diferents les regionals. De fet, si ho fossin, i ho sabrem segurament aviat, probablement serien pitjors. Perquè vivim en una economia molt estacional, a la qual les dades de l’estiu de ple solen ser espectaculars. Enguany no ho han estat.
A grans trets es veu que la pèrdua d’ocupació en construcció no ha pogut ser absorbida, ni de bon tros, per l’hoteleria i restauració. És més, els rumors apunten que aquest mes de setembre pot ser molt dolent, en el sentit que hi hagi hotels que no esperin a l’octubre per tancar. És com una bolla de neu que cada cop es fa més grossa. Si aquest estiu no ha estat gaire bo per a l’ocupació, el darrer trimestre pot ser ferest.
I el començament de l’any que ve, ni en parlem. Perquè tot indica que la temporada d’hivern dels comerços serà magre, que les conseqüències de la crisi en el turisme espanyol es notaran de debò l’any vinent en les contractacions de primavera, que, en fi, tot plegat fa pensar que pinten bastos.
Sempre sol passar així. Les crisis arriben de cop i molt més intenses del que els nostres polítics i economistes havien previst. Va passar amb la de 1992. La primera meitat de l’any vivíem en un país meravellós, que es gastava poalades de doblers públics en els esdeveniments que ens portaven a l’aparador del interès internacional: l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. Va ser acabar aquelles dues fites i tot s’esbucà. De tot d’una els polítics ens deien que era culpa de la situació internacional.
Perquè hi havia hagut un terratrèmol molt fort al Japó que havia fet caure l’economia del país del sol naixent, afectant de rebot les borses occidentals. Però que no ens preocupassin que eren simples turbulències que no ens afectarien de ple i que, en tot cas, estàvem preparats per sortir-ne. Però per mor d’una d’aquelles cadenes que els profans en teoria econòmica és impossible que entenguem, acabàrem pagant el pato tots.
El guió s’ha repetit aquesta vegada. Ara fa just un any esclatava la crisi bancària als Estats Units. Aquí tothom deia que no passaria res. Passaven els mesos i tot pareixia anar bé, però de sobte, a final d’any passat, tot es torçà i d’ençà que ha començat enguany cap notícia econòmica no ha estat bona. Cadascuna pitjor de l’anterior.
Novament la cadena misteriosa de l’economia: de ser una crisi bancària internacional, de la qual ens deia que no ens havíem de preocupar, ha passat a pegar fort a la butxaca de la immensa majoria dels balears. Amenaçant de tenir conseqüències més greus que no la crisi de fa quinze anys.
El que són les coses. En nou mesos, de març a desembre, haurem passat d’una situació bona per l’actual Govern a una altra que l’amenaça seriosament, per culpa de la crisi. I si entram en recessió, pitjor encara ho tendrà. La maledicció que persegueix l’esquerra regional. Cada cop que governa la misteriosa cadena econòmica li fa de les seves.
