En un dels solts lúcids, àgils, sempre libèrrims, que Damià Coll signa a la premsa local, hi he llegit unes paraules que han resultat una síntesi molt aquilotada d’un esdeveniment artístic remarcable de l’estiu ciutadellenc. Sobre el mateix havia previst d’engiponar quatre mots: ho faig ara aprofitant l’estela de l’amic Coll. Us parl d’una exposició d’olis de Jaume Fedelich Bosch, pintor estimabilíssim.
Rere un dels seus llargs i discrets silencis d’opinió pública, l’artista ha emergit com un Guadiana fèrtil, tot presentant-nos una col·lecció de devers tres-cents apunts sobre taula; per tant, petits formats de marines i paisatges rurals de l’illa que podeu contemplar a la Galeria Retxa. Són un pur i plausible gaudi per als ulls, i més ara que ens veiem en el vòrtex d’una Menorca a petar de saturacions estivals enutjoses, incòmodes i desmesurades.
Quan Menorca se’ns trasmuda en tropell furiós, immergir-nos en l’univers pictòric de Fedelich ens conforta i ens conhorta. Aquesta singular exposició del mestre simbolitza per mi, en efecte, un cant líric a la discreció, a la contenció, a la mesura humana de les coses, sense estridències ni escatainar de galls i gallines en vacança. Idò, per açò mateix, faig meu el parer de Coll.
"És una obra que, pintada en sèries –diu–, ens ofereix una bellesa immediata, que ens colpeix per la seva visualització fugissera i d’unes pinzellades espontànies que ens transporten, a vegades, a voler identificar l’indret [...]". En definitiva, ens hi topam amb "una obra que ens farà més savis i més destres".
El periple de Fedelich és ben peculiar. Es tracta d’un dels excel·lits pintors illencs vius i, tanmateix, la seva modèstia pública és inversament proporcional al seu mestratge. Tenc una natural tendència a admirar –i a estimar!– la gent que es capté amb morigeració i prudència, perfectament discreta, tot i ser tipus importants de trajectòria memorable. És allò de sentir una pura predilecció coral pels humils i no pas pels fatus inflats com tants n’hi ha arreu d’una qualsevol activitat humana.
Vull dir amb açò que, per mi, Fedelich és un pintor sòlid, rigorosament creador, que n’ha fet, de la pintura, una consagració definitiva i essencial –un punt monacal, diria–, sense caure mai en temptacions instrumentals per edificar-se una notorietat social; tampoc per enriquir-se les butxaques o per veure’s projectat a la posteritat. O sigui, l’estim perquè, essent bon pintor, defuig les mil vanitats humanes.
Ben al contrari, Fedelich és un pintor de porxo, que viu en un silenci d’olis i traços, i, açò no obstant, excitat pels seus diàlegs interiors fenomenals per esclarir què és l’art i com cal afrontar l’obra que el crema per dins. Va començar en el realisme canònic: una mena de neorealisme. L’etapa li valgué un falcat de premis i de reconeixements en els anys seixanta i setanta. Fins i tot va treballar amb bon èxit per a la desapareguda Galeria Ariel de Palma. La cosa rutllà bé fins al punt que la signatura Fedelich havia guanyat prestigi en el panorama pictòric general.
Heus aquí, però, que, en aquelles envistes, va prendre part en una experiència de sortir a pintar a l’aire lliure. Ho féu amb una colla de ciutadellencs que, jo mateix, en algun text d’anys passats, he provisionalment anomenat Grup Fedelich. Allí descobrí que dels nervis fondals li sortia una pintura ràpida, vívida, autèntica, d’apunts impressionistes emanats de dins; una pintura colpida, assedegada de llum i de cromatisme, amb els ulls clavats en el medi natural, atiada, no pel perfeccionisme extern –escultòric, per entendre’ns– de la figura, sinó pel batec sanguini de la mà creadora.
Pensant que potser aquell nou estil xocaria amb la línia que públicament es coneixia d’ell, el pintor va creure que, honestament, havia de signar d’una altra manera, a l’espera de resoldre’s la cruïlla d’estils. Es decantà per J.B. Bosch, el seu segon llinatge. És així com la seva biografia partí de transitar per un formidable dilema interior: d’una banda el Fedelich neorealista i, d’altra, el J.B. Bosch neoimpressionista.
Com que mai, però, no ha embogit pel deler d’amassar diners i fama, la seva haurà estat una vida de professió a l’art per l’art, tot fluint del pintor-escultor de la primera etapa al pintor-pintor d’avui. Açò sí, fent presidir tan ardu procés per una substancial coherència honestíssima. Per mi, el realisme li va donar soltesa, domini del pinzell, i, després, el neoimpressionisme li ha dat la dimensió d’artista de debò. Un no s’entendria sense l’altre, com l’home madur resulta incomprensible deslligat de l’infant que ha estat primer, i a l’inrevés.
