"En aquesta terra afirmativa i despòtica –Valldemossa, Pollença, Sóller– tot és violent fins a l’agonia de la llum. Grans artistes han aconseguit interpretar magistralment algunes de les seves inversemblances audàcies. Més d’una espurna d’aquests focs artificials ha trobat presó en una tela. Però el món invisible guarda tants secrets com les profunditats oceàniques i resta un cosmos d’impressions que ningú no ha traduït encara, que ningú no expressarà potser mai.
Hi ha quelcom de ball rus i d’ensomni japonès –negació categòrica dels plenilunis de la Bertini– en aquest enfosquiment sorollós de l’ampla badia. Quan nomse sobreviu, entre la claror del cel i la de l’aigua, el contorn sense relleu de la ciutat, com un tall de cartró grisenc...".
Això escrivia l’any 1921 en el diari La libertad, de Madrid, l’escriptor argentí Manuel Ugarte (Buenos Aires, 1878- Niça, 1951), enquadrable dins del modernisme, inspirat poeta d’amples figuracions (Poesías Completas, 1921), autor de relats (Cuentos argentinos, 1910) i escrits d’assaig cultural i sociopolític.
I en el cas que ens ocupa, mestre en la descripció del paisatge illenc: "Tot això dins d’una solemnitat sòbria i severa, sense acrobàcies efectistes, sense mandolines napolitanes, sense muntanyes amb vestits d’opereta, d’acord amb l’endurida ànima hispànica, sempre greu; natura que té fesomia i cor com ho proven les pluges i la còlera sobtada que s’aixeca de vegades en giravoltes fins a l’enigmàtica impossibilitat de la mar".
Ens conta Coco Meneses que Manuel Ugarte visità Mallorca i hi féu una fecunda estada entre final del 1920 i part del 1922, que aquí tenia l’amistat de Gabriel Alomar i de Miguel Sarmiento.
"En arribar a les costes de Mallorca recordam el pintor Picasso, que acaba d’obtenir èxits ressonants a París, de Monsieur Des Groux, gran amic de Rubén Darío, de l’Acadèmia dels Bojos com l’anomenaven els crítics oficials a la sala dels Independents, i de quanta tela absurda ha fet encollir espatles a les exposicions internacionals...".
Pregoner de les ètiques i observador de les estètiques, Manuel Ugarte no semblava gaire content amb les trajectòries dels que en aquells moments eren els artistes de moda. Potser preferia quelcom és clàssic...
"La llum rabiosa arrissa les coses de tonalitats clares i les torres que apunten vers el blau inversemblable. Paleta hispànica llançada sobre l’oceà, la ciutat llança espurnes sota un sol que raspa els murs, encén el verd dels arbres i trenca els vidres, com en un espectacle de tauromàquia de la pròpia natura, sobre la qual es fa ressonar l’estridència cúprica dels tarongers...".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.