A l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) feren ja fa un bon grapat d’anys una magnífica exposició dedicada a un dels meus artistes més estimats, Giaccometti. Ningú ha sabut expressar com Giaccometti el que som. Homes prims i/o de consistència feble, desolats, solitaris, sense cap interès per la vida, que no saben què mirar i que caminen, sense cap tipus d’interès per qualsevol circumstància exterior, cap al no- res. La imatge ja tòpica però encara ben colpidora que ens ofereix l’artista –perdonau la insistència– és aquesta: homes amagrits, que sembla que ni tan sols conserven la pell, i ossos, sinó que també hi tenen l’ànima feta, un perellingo. L’antítesi de Giaccometti és Botero. Més alegre, però molt menys intens i penetrant.
En una entrevista que un dia vaig poder llegir, Giaccometti assegurava que quan ell començava una escultura, la seva intenció era representar-hi un home grassó, alegre, satisfet d’ell mateix , però que contra la seva voluntat al final li sortien alts, prims, desnortats, trists i melancòlics. Si jo aconseguia perdre 40 quilos seria un model perfecte per als que volguessin falsificar Giaccometti.
Així m’ha passat a mi –com a Giaccometti– amb les olimpíades: volia en aquests modests articles enaltir els esportistes balears, i mirau els articles que em varen sortir i com varen ser rebuts per dir només que el medalla d’or de tennis era sens dubte menys intel·ligent i les seves opinions sobre la llengua, menys assenyades i menys suggerents que les de Jaume Santandreu, el més poeta i el més semblant a Crist dels nostres capellans. Afegia que sempre procuraria llegir les opinions del capellà Collet sobre la llengua i veuria jugar al tennis Nadal. Mai a l’enrevés. No és aquesta, clar, la idea del senyor Anson, que va lloar amb molt de sentiment el patriotisme espanyol dels atletes que, com Nadal, havian guanyat medalles a Peking. Vaig intentar –els lectors d’aquest diari per ventura en son conscients– fer arribar a Anson, sense aconseguir-ho, una pregunta: què passa amb els atletes que varen perdre? Són tal vegada menys patriotes? Quina ha de ser la valoració del seu patriotisme? Algú ha vist algun membre de la família reial donar exemple i acostar-se a algun perdedor per a consolar-lo?
Jo no crec que el senyor Anson aguantàs un "round" ni a un pes mosca cubà. Hem de menysprear, per això, el seu ben provat i –per ell– rendible patriotisme.
Bé, tornem al tema i deixem els combats de boxa que voldríem veure. Ara, a l’acabament de les olimpíades, vaig creure que era el moment oportú de fer un article estrany darrerament en mi: ben correcte i afalagador d’aquesta tasca impagable en què col·laboren la Universitat i la Federació Espanyola d’Esports Olímpics per aconseguir no solament joves sans i forts sinó, al mateix temps, intel·ligents i cultes. Tanmateix, les dificultats començaren a l’hora de trobar-ne un bon exemple, perquè entre els atletes espanyols que havien guanyat medalles, no en trobava cap que fes cara de lletraferit i, entre els lletraferits o preferentment lletraferides, només en vaig trobar una –absent, ai! na Montserrat Roig– que em permetés pensar que podria tenir unes cuixes semblants a les jugadores de voleí brasileres. Però aquesta persona, ben formada de cos i ànima, sabia, jo, que no era àgil; si no hagués estat pel meu "enxufe" encara duria la gimnàsia de batxiller penjada.
Aquesta manca de bons exemples féu canviar de rumb el meu pensament. Si la Universitat i l’esport no eren complementaris, tal volta podria demostrar que eren semblants. En què s’assemblaven molt? Era mot clar. Bastava veure la llista d’especialitats olímpiques i la llista d’assignatures que oferia una Universitat com la nostra per adonar-se que ambdues llistes estaven inflades. Realment són convenients –ho dic per posar-ne un exemple– tantes especialitats de rem –més de vint? Anau ara al llistat d’assignatures que ofereix aquesta o qualsevol altra Universitat Espanyola. Cercau-hi, per posar-ne un exemple, les assignatures que comencen per història. Podem trobar, a moltes universitats, prop de 50 assignatures que comencen amb la paraula història. Des d’una Història General i Universal fins a una història de l’art castellà –crec que hi podríem substituir castellà per català i la cosa funcionaria igual– de la segona meitat del segle XVIII. Un dia, un amic condemnat –diu– a servir la UIB des del poder –no troba substituts ni ajudants– em digué que ell creia que la qualitat de les universitats es mesurava per la quantitat d’assignatures que oferien als estudiants. Jo vaig considerar que m’havia assegurat abans que el treball que tenia no li permetia dormir més de tres hores al dia, i que aquesta manca de son li havia reblanit el seu cervell. Si la salut i la direcció d’aquest diari ho troben oportú, la setmana qui vé vos contaré quina va ser la meva resposta. I per què en el títol he titllat de perversos els sistemes olímpics i universitaris. Fins llavors.
Catedràtic de la UIB
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Veu com dialogant trobam, si no una llengua, sí opinions comuns. Vostè escriu “Como si ser buen deportista significase tener más razón en estos temas...una pena†No sols estic absolutament d'acord amb vostè, sinó que això és exactament el que intentava dir, encara que probablement amb menor claredat que com ho fa vostè. Tenc –bé que ho sap vostè– moltes limitacions .La d'escriure amb poca claredat, és, donat el meu ofici, de les més doloroses i de les que més en preocupa. Li dic ben sincerament. Però que vostè m'hagi entès gratifica molt la meva animeta pedagògica Pel que fa al seu desig un poc escatològic li diré que “nosaltres†ja en tenim certa i experiència i fins i tot –i d'això no en vull fer broma‖ de coses molt pitjors. Però si el que ha de ser ajusticiat té dret a escollir el botxí li diré que preferesc –per raons que no si li escapem– el senyor Luís María, que ho farà de manera més natural que la senyora Exuperancia, amb aquell horrible aparell ortopèdic. Hi han d'estar més acostumats que no nasaltres per encobeir-lo sencer. Xesc Bujosa
Respuesta que me da mi hijo que estudia fuera Dr. Bujosa, al hablarle del tinglado montado en contra (sí, en contra) de este deportista... No tiene nada este artículo salvo lo que explica de ganadores y perdedores, ahí se acerca un poco a la verdad. Lo que dice sobre Anson y el peso pluma cubano es sencilla y llanamente ridículo. No he leído el artículo de Ansón ni lo quiero leer, será todavía peor que este, seguramente sea todo lo contrario..."Nadal es un deportista ejemplar porque además de ganar es un patriota de los pies a la cabeza, defiende la lengua común..." En fin, sabes lo que yo pienso? Que es una basura tener que politizarlo todo. Nadal es grande por lo que es grande, porque es el puto amo del tenis mundial después de destronar al que posiblemente sea el mejor tenista de la historia a base de calidad, superación y caracter, muchísimo caracter. Y resulta que a él, que sólo es un tenista que habla mallorquín toda la vida y que, por circunstancias de ésta, se siente también español (familia, educación, amistades en el circuito o lo que sea) le viene a preguntar El Mundo que si la lengua tal o cual. Y luego resulta que su opinión, que en este caso es favorable a lo que quiere decir El Mundo , se convierte en un refuerzo de ese manifiesto que se han sacado de la manga SÓLO porque es un deportista ganador que se siente español. Por qué no le preguntan a Tomeu Salvà, a Oleguer?? Pues porque no son tan buenos como él...y ahí reside el problema de todo esto, se da a entender que la opinión de Rafa tiene más relevancia que otras opiniones solo por lo que significa en el deporte, una cosa situada en las antípodas de la política. Como si ser buen deportista significase tener más razón en estos temas...una pena. Para rematar la faena, el otro bando, en vez de desmarcarse de una opinión que no es más que un tema menor disfrazado de relevante, se siente ofendido y se equivocan al no reconocerle sus méritos deportivos, que es para lo que están, por una opinión particular tan válida como la mia o la tuya. Nunca ha dicho que no se sienta mallorquín, pero le reparten ostias de todos modos porque hay mucha gente que vive de repartir ostias Por último, Rafa se equivoca. Yo lo entiendo así, no es culpa suya que las cosas se saquen las cosas de quicio, pero quizá no debería lanzarse de esa manera a firmar algo tan alegremente sin valorar las consecuencias. Si todo este tinglado no estuviera montado así no pasaría nada, pero como todo es una especia de guerra fría en la prensa, debería saber que va a ser utilizado y eso no lo conviene a él como deportista (que por eso es quien es). El resultado es que los políticos-prensa (lo mismo da que me da lo mismo) utilizan un referente del deporte como caballo de batalla político. Rafa no tiene ni idea de política, no tiene ni idea del debate catalán-español montado en la isla ni de cuando se remonta éste, seguramente no sabe ni lo que es el manifiesto por la lengua común. Pero como Rafa es el gran RAFAEL NADAL, parece que también es rafa nadal: españolazo y campeóonísimo para unos, campeonísimo y tontolaba para otros. "Sólo" es un gran tenista, referente por su espíritu competitivo y de superación, y también por su humildad. Como Federer, gente que sabe ganar y que sabe perder. Sus batallas en la pista son la esencia de muchas cosas que tienen que ver con el ser humano y su capacidad para sacar lo mejor de sí mismo. Lo que te decía, las antípodas de la política que hoy nos toca vivir. Si quieren hacer un guerra en torno a Rafa Nadal que la hagan, por mi que les follen a todos. ------------------------------------------------- Nota de mamá: No tengo su permiso para firmarla, y pido disculpas por este último párrafo... ayer salió y cuando lo ha escrito seguro que todavía no había comido. Un saludo
Gracies Sr. Bujosa per el seu article.-hi han molts de cervells reblanits eh?.-Ara hi haura una loteria (anti ludopatia) balear q. no podra mantenir el trot (Jua jua jua).-PMU (el senyor SarkoAnticus) ens treura del poll=Aixo si que fa rialles.-Mik