Andorra declara la independència de Catalunya

El govern d’Andorra acaba de declarar la independència de Catalunya i ha començat a redactar un conjunt de normes destinades a facilitar l’adhesió de les Balears i del País Valencià al nou estat. Es crearia, així, o bé un estat únic dels Països Catalans, o bé una federació d’estats amb un notable grau d’autonomia i, alhora, amb garanties de cohesió. La notícia ha estat rebuda amb preocupació per uns, amb escepticisme per altres, mentre que hi ha un tercer grup que es mor de rialles. De fet, a aquest tercer grup hi pertany la pràctica totalitat dels estats dels cinc continents. Però el gest del govern andorrà, que per ventura no tendrà conseqüències pràctiques immediates, obre en tot cas unes expectatives que permetran a uns quants milions d’habitants anar-se’n a dormir amb alguna cosa en què pensar. La independència, per qui la desitja perquè percep ultratjada la diferència del seu país respecte de l’estat en el qual s’insereix, és el somni més dolç.

Naturalment, el govern d’Andorra s’ha apressat a desmentir la notícia en un comunicat adreçat a Madrid i a París. Andorra no està en condicions de decretar la independència de ningú: feina té a bastament per mantenir la seva. El privilegi de definir dependències i independències pertany als més forts, que decideixen sobre la vida dels més dèbils. Rússia diu que Abkhàzia i Ossètia del Sud són independents, i aquesta declaració bel·ligerant de Moscou fa, si més no, que tots ens llancem a repassar els mapes polítics on hi podria haver esllavissaments de fronteres. Costa de creure que Rússia hagi assumit el compromís de defensar els drets d’aquestes dues comunitats –les quals, convé recordar-ho, han estat i són objecte d’escarni i de tota casta de vexacions per part del president georgià, el megalòman i corrupte Mikhail Saakashvili–, i costa, sobretot, perquè aquesta filosofia no s’avendria gens amb la manera amb què el Kremlin tractà els afanys independentistes dels txetxens. Però el fet és que en el tauler dels desequilibris mundials una proclamació d’independència aliena pot equivaler a un moviment de torre comprometedor –per inesperat. En realitat, el món, els poderosos del món no volen la independència de ningú més, i, així, permeten matances, genocidis i neteges ètniques abans que moure un mil·límetre unes fronteres que es pretén ocultar amb un mapa sobreposat al puzle de la realitat. Sembla com si el món, cansat d’història, declaràs fossilitzades les aspiracions dels humans i inexistents els seus conflictes: aquesta declaració prendria la forma d’immobilització de totes les fronteres del món, per més que aquesta actitud afavoreixi la persistència de grans bosses d’opressió, de genocidi cultural, de subjugació. En aquests afers, que tant de sofriment empelten en tants de punts del món, la voluntat dels pobles és un component accessori en tots els conflictes. La declaració moscovita d’independència per a Abkhàzia i Ossètia del Sud és un moviment estratègic que molt possiblement ni consideri, entre els seus objectius, la independència real d’aquests dos pobles desventurats.