Les monges més belles

Tanmateix no me’n sortia, escrivia algunes línies desfilades i em quedava immòbil, mirant els mapes mundi que tenia penjats per les parets, fins que finalment m’embadocava durant hores guaitant per les finestres. I allà les veia passar, enmig dels quatre cantons, pujant cap al convent pel costerut carrer de la Font. Eren unes monges precioses, n’hi havia unes quatre, joveníssimes, amb un rostre morè emmarcat en l’hàbit blanc i negre, unes cares delicioses, exòtiques, tímides, d’ulls brillants com carboncles, galtes vellutades i llavis carnosos, mirant vergonyoses pertot, marxant apressades a amagar-se entre els alts murs de la seva presó.

Vaig fer preguntes i em van dir que aquelles mongetes joves havien vingut de molt lluny: alguns deien del Brasil, alguns em van dir que d’alguna contrada de l’Àfrica. Sigui com sigui, jo les recordo bé perquè la seva visió m’omplia de pesar, a mi, que llegia Boccaccio, els seus contes de monges i jardiners, i que no entenia com unes al·lotes tan joves i tan belles podien viure tancades, enganyades i alienes a la bellesa del món.

M’ha desvetllat aquest record Antoni Rungi, un capellà italià que ha organitzat un concurs per a mirar de trobar la monja més bella del país. Ho ha fet, diu, per rompre el tòpic que afirma que només les al·lotes lletges es fiquen de per vida en els monestirs. Jo sé per pròpia experiència que aquesta opinió no és certa, tot i que em penso mirar bé la web on les monges penjaran les seves fotos i on podrem votar els interessats.

Allà hi haurà els rostres de les dones que han venut la seva ànima per un equívoc brutal, donant la vitalitat, la intel·ligència, la bellesa i l’alegria a un ídol ensangonat, que segur que si naixés ara no consentiria tanta estupidesa.