Catàstrofes, robatoris i caradures

Estic ben segur que no tots els polítics són iguals que Matas, Ordinas, Vidal, Gosálbez, De Santos, Amengual, etc, però el sentiment de rebuig es generalitza ràpidament. Ja hem parlat altres vegades de les mil excuses, tan "cutres" que són un insult a la intel·ligència, que posen els suposats corruptes, però el més sorprenent és la cara dura que tenen alguns dels esmentats.

Algú amb dos dits de seny, i de vergonya, es passejaria per la Colònia de Sant Jordi saludant tothom com si fos el papa Benet? No és, fins i tot, insultant per als seus excompanys que ara han d’aguantar tot el que està caient? No em negaran que no és una gran demostració de la prepotència de la impunitat. Això és el que sembla que ha passat: molts posaven la mà al calaix convidats per una impunitat que els revestia d’una prepotència sota el lema "Mai m’agafaran".

Amb les novetats diàries, Jaume Matas podria repetir cada dia allò que va dir l’exgovernador de Califòrnia Pat Brown: "Aquesta és la catàstrofe més gran que ha patit Califòrnia des que vaig ser elegit". Sort que els fiscals Carrau i Horrach han obert el meló de la catàstrofe i intenten netejar-lo. Veurem si en seran capaços. Esperem que tot acabi aviat.

El que sí que han acabat són els Jocs Olímpics. Uff! Quin descans! Tanta activitat no pot ser mai bona! Aquests poden ser descrits com els Jocs de la hipocresia. El Govern xinès ha presentat un país que no existeix, antidemocràtic i desnaturalitzat. Durant els Jocs, el magnànim règim va crear tres espais per poder manifestar-se. Ara ja estan clausurats i no es pot manifestar absolutament ningú. D’altra banda, alguns dels equipaments esportius ja han estat tancats i no sabem si es tornaran a obrir.

El cas no és únic, però el boicot proposat per algunes organitzacions internacionals no ha tengut l’èxit de Moscou (1980), quan Jimmy Carter va proposar la no assistència –secundada per més de seixanta països– per la invasió soviètica d’Afganistan, o de Los Angeles (1984), quan Moscou va tornar la pilota als EUA –el bloc soviètic no hi assistí.

Un altre motiu d’alegria és que amb els Jocs Olímpics acabats el nacionalisme espanyol quedarà una mica més apaivagat. Mira que n’hem menjat, de "la nostra selecció nacional", "Hem d’estar orgullosos de la nostra nació", "Hem guanyat un or!", etc. Jo no he guanyat cap or, la meva selecció nacional no hi competia, la meva nació tampoc, i sí que estic content dels èxits d’esportistes mallorquins com Llaneras i Nadal.

Els que no deuen estar gens contents són els de l’Agència Tributària amb la nova proposta del Bloc. Biel Barceló ha proposat que s’examini el patrimoni de tots els càrrecs públics que han exercit durant els darrers deu anys. Val a dir que diputats, consellers i directors generals ja fan una declaració de béns quan arriben al càrrec, a mitjan legislatura i quan finalitzen. Serveix per a res? No. Si un vol robar basta que no posi noves propietats a nom seu i no l’agafaran. El fet és simbòlic i, segurament, el Bloc i el PSM no tenen res a amagar.

És sabut que el PSM és un dels pocs partits que va quedar greument endeutat quan governava. Deu ser un cas únic a la història. No sé si diu bé de la gestió econòmica del partit, però, com a mínim, demostra que no varen(m) posar mà al calaix.

Segurament si tota la resta pogués dir el mateix ara no parlaríem de la catàstrofe matista.