Palets, o els déus

De banda els sentiments (amors i odis), les necessitats i les situacions (dolors/horrors/lluites/convivències/felicitats), hi ha productes universals a l’ús per a la vida quotidiana que s’han universalitzat. Al cap ve immediatament la maleïda coca-cola d’aquella divertida pel·lícula de l’ampolla americana caiguda d’un avió en territori africà. I és que internet i l’aviació han fet el món tan petit que és més fàcil connectar amb les antípodes que amb el poble de veïnat, en unes autopistes virtuals, que algun cop es mostren com a inexistents o inexplicables, com ha passat aquesta setmana amb l’accident de Barajas, per exemple, per un veí de Marratxí que ha duit el seu infant a ca la doctora Rocafull.

Al tercer món, però, hi ha tants materials reciclats, com matèries primeres transformades al primer. De banda, llaunes i varetes, convertides en ganivets, un dels productes més universals és el palet. Aquesta base de fusta que empraren els americans en el aerotransport d’armament durant la gran guerra europea dels quaranta és avui la matèria primera dels foguerons de Sant Antoni i de les improvisades llars pel berenar de picapedrers a l’hivern, que escassegen. Ara, d’estiu, proliferen arreu als nous polígons industrials. I hi ha gent amb imaginació que els recicla en mobles funcionals per a casetes. A Milà, al palazzo de la Triennale, hi ha una mostra d’una casa feta totalment amb mòduls de palets, pensada per als refugiats de Kosovo l’any 1999 i utilitzades per l’emergència provocada pel tsunami del sud-est asiàtic de l’any 2004. El que aquí es crema, allà és sòtil, amb finestres enjardinades i tot. Les metròpolis postmodernes dels aereoports són, definitivament, la prova que els déus s’han tornat tan bojos com els romans als contes d’Astèrix. O que ho hagin estat sempre, a totes les civilitzacions.