A favor dels aborígens

TW
0

Ni en el context del bilingüisme segons José María Rodríguez es podria explicar la malignitat que entranya l’emissió per part d’IB3 d’una espècie de documental sobre la presència del tauró blanc a les nostres aigües. I no perquè la insistència en la relativa normalitat d’aquest veïnatge pugui alterar els qui vetllen pel turisme a Mallorca, sinó perquè, d’alguna manera, en el tractament de l’assumpte hi havia en sal gruixada aquesta forma de pretesa autenticitat que tan sovint confonem amb el sensacionalisme de caràcter exòtic. Era evident que, rastrejant els testimonis de la presència de taurons entre nosaltres, es pretenia configurar un producte d’impacte, que consistia a situar aquí mateix allò que habitualment els documentals ens conten de països llunyans basant-se en les experiències dels aborígens. Aquestes pretensions haurien pogut més o menys fracassar si l’àmbit en el qual es narraven els fets no hagués igualment estat presentat com a molt exòtic.

Per als que no pogueren veure aquest producte televisiu –o, oiats, apagaren el televisor–, un breu esquema us ajudarà a entendre quin era el plantejament per convertir-nos, a nosaltres, els consumidors, en objecte exòtic. El documental el condueix un periodista, que ens parla en castellà quan apareix físicament en pantalla. Quan ens parla en off –qui, si no ell, és qui ens hi parla?–, ho fa en català, de manera que construeix una coartada que permeti a IB3 presentar-nos el producte com a "normalitzat". L’element determinant en tot plegat és el testimoni oral d’una sèrie de pescadors, vells i no tant, mallorquins d’escassa formació en castellà, els quals contesten en aquesta llengua a les preguntes implícites en el relat. Com no és gens extraordinari, la majoria dels testimonis parlen un castellà d’aquests que alguns mallorquins graciosos grunyen quan ens volem riure de nosaltres mateixos. Amb la diferència que aquests pescadors no es volen riure de ningú i són presentats com a persones que suposadament s’expressen en una llengua que dominen tant com la seva pròpia. La seva presència i el seu parlar s’entén que són perfectament normals, de manera que no podem si no considerar-los personatges amb unes mancances d’expressió que els situarien prop dels límits de l’analfabetisme. Si un d’aquests personatges fos mon pare o el meu padrí, servidor hauria fet passes en vistes a iniciar accions legals, per ultratge, contra IB3 i els autors del documental.

Quants de filtres ha d’haver superat aquest producte per rebre el nihil obstat dels comandaments d’IB3? No ho sabem, d’aquests temes no se’n parla, tothom fa el que vol i al final ningú assumeix responsabilitats. Però que una televisió pública, autonòmica, emeti un producte que permeti el tractament vexatori d’unes persones del país pel sol fet de no parlar amb fluïdesa una llengua que, de totes totes, els és externa, constitueix una deslleialtat amb el poble al qual ha d’ajudar a ubicar-se en el temps i en l’espai.

Hi ha massa moments a IB3 en què sembla que Jaume Matas continua al Consolat: com un gran tauró blanc creant corrents submarins, tot aprofitant-se de la mollor de tants dels que ara comanden.