Manca finesa

La condició d’insular, afegida a la de territori limitat, per si sola fa pensar que la producció de béns, siguin del tipus que siguin, s’ha de caracteritzar pels elements diferenciadors i no per la quantitat o el volum de la producció. Aquest és un principi que ha imperat durant segles i, cada cop que s’ha intentat rompre, ha acabat en el fracàs. És el culte pel que és petit, pel detall. Intent recordar algun producte amb el qual una empresa o un sector de producció d’aquí hagi aconseguit inundar de forma massiva els mercats, i no en trob cap. L’evolució lògica i natural d’aquest criteri és l’adopció de la qualitat com a estratègia. És a dir, assolir l’èxit a través d’incorporar valors afegits nou. El sector del calçat n’és un exemple clar, del que intent descriure. El disseny avançat i una línia de producció clarament definida l’han convertit en un sector estimat i valorat internacionalment pels consumidors. En canvi, l’ametlla mallorquina, per posar un exemple, amb unes característiques de greix i sabor ben diferents, no ha passat d’ésser un component bàsic i imprescindible dels torrons que es fabriquen al Llevant espanyol.

La incorporació de l’Illa al turisme de masses romp aquest principi. Les quasi tres-centes mil places hoteleres, més una extensa oferta residencial, constitueixen un focus de concentració d’oferta sense parangó en el món durant dècades. Per primer vegada, l’economia insular gira entorn d’un producte estàndard i massiu. Sense cap dubte, un fet nou i sorprenent que introdueix en la forma de pensar dels illencs conceptes desconeguts fins aquell moment. No fa falta mencionar el camí d’èxit de la indústria del turisme ni l’acumulació de riquesa que ha generat, coneguda i glossada pertot arreu. En tot aquest temps, a partir de l’equador del segle passat, la construcció de noves edificacions per albergar hotels o similars ha sigut constant. Ara, amb la perspectiva que ens dóna el temps, podem dir que aquests edificis no constitueixen un exemple d’arquitectura de qualitat. És més, els escassos exemples que se’n poden destacar foren construïts més aviat als principis del primer boom turístic, i no en els anys de consolidació de la indústria (Recomano La Arquitectura del Sol, cito de memòria, magnífica publicació del Col·legi d’Arquitectes). Si veiem com tenen cura dels valors arquitectònics de les noves construccions en algunes de les noves destinacions turístiques, podem pensar que possiblement aquesta va ésser una oportunitat perduda per donar una imatge de major qualitat.

Posteriorment, en moments en què el discurs de la qualitat s’havia imposat, almanco de paraula, el sector públic optà per l’adquisició de patrimoni arquitectònic i espais naturals per fomentar valors distints dels més coneguts com eren, per exemple, les platges i els seus entorns arquitectònics no gens apreciats. Per donar una imatge de cura pels valors que defineixen les singularitat del país. Una part d’aquest patrimoni, adquirit amb anterioritat, és rehabilitat durant el govern conservador en la legislatura anterior.

Els criteris que s’han utilitzat per a aquestes rehabilitacions responen a criteris propis d’un concepte estàndard i d’una visió uniformadora de les coses, completament desfasada en el temps i distinta de la voluntat inicial de les adquisicions. L’administració, en adquirir aquests edificis o finques, amb un alt valor patrimonial, ho fa, precisament, amb la intenció de posar en valor aquells elements més singulars que il·lustren una forma peculiar de fer les coses; per significar la capacitat d’adaptació a un medi en molts de casos hostil; per mostrar l’evolució històrica o, simplement, per destacar la singularitat i el detall que fa que siguem un país distint. En canvi, aquestes rehabilitacions s’han fet amb el mateix criteri que s’hi hauria seguit si aquests edificis fossin per a una seu d’uns grans magatzems o per a unes oficines administratives. Una altra oportunitat perduda i un afront a uns principis.