Tragèdia, periodisme i polítics

TW
0

Una de les pitjors tragèdies aèries ocorria despús-ahir a l’aeroport de la capital. Immediatament tots els mitjans en donaren les primeres notícies. Correctament. La companyia, tan sacsejada últimament pels problemes econòmics que pateix, actuà amb igual correcció, agilitat i, en la mesura de les seves possibilitats –no és l’encarregada de donar informació sobre l’accident, sinó que ho és l’autoritat aèria–, explicava el que podia explicar als mitjans.

Els quals, en els primeres moments, oferien estrictament la informació sobre el que havia passat com també els telèfons de contacte per a qualsevol interessat –familiar o amic– que volgués conèixer la sort dels que tenien previst prendre el malaurat avió. Però poques hores després la part més obscura del negoci de l’espectacle de la venda de morbositat –no és periodisme– féu acte d’aparició.

A cada tragèdia que passa el nivell d’ètica de la professió baixa una mica més. I tots, d’una manera o d’una altra, hi acabam participant. Perquè si els mitjans d’informació general, més o manco seriosos segons els casos, acaben per ficar micros, càmeres, mòbils i enregistradores a les cares dels espantats familiars i amics que acudeixen a Barajas a intentar conèixer què ha passat amb els seus éssers estimats, què han de fer els mitjans acostumats a vendre fems informatiu?

Realment és "notícia" saber com s’encaixa la mort d’una germana, d’una mare, d’un germà, d’un amic...? No, des de cap punt de vista professional. Però deu vendre. I si ven és perquè ho compram, ho llegim, ho miram i ho consumim. Ens agrada. Tanmateix no lleva que sigui trist per a la professió haver acabat reaccionant així davant d’una tragèdia. Fa alguns anys ens escandalitzàvem amb comportaments semblants. Ara ho trobam normal.

Era per plorar per a aquesta professió veure a través de la televisió dotzenes i dotzenes de companys quasi bloquejant l’entrada de familiars de víctimes de l’aeroport, assetjant-los com els paparazzis als "famosos", per intentar treure’ls unes paraules sobre el que fos, i millor si estaven plorant. El pitjor és que probablement aquesta actitud responia al fet que el jutge encarregat del cas va actuar com tocava: prohibí la difusió de les imatges de l’accident per evitar el festival de restes humanes carbonitzades.

Com que no tenim els morts esquarterats per vendre, ens tiram com a voltors sobre els seus familiars, a veure si així compensam i tenim la dosi necessària de morbo per vendre a un públic ansiós de comprar-lo.

La reacció dels polítics en conèixer l’accident va ser exemplar, contrastant fort ferm amb el comportament dels mitjans. Totes les institucions de i a Madrid –ajuntament, govern regional i el nacional– posaren immediatament en marxa de forma coordinada les forces de xoc per a aquests casos: ambulàncies, psicòlegs, metges, infermeres, hospitals, dipòsit de cadàvers, policies local i nacional, bombers i un llarg etcètera d’altres professionals de suport. En plenes vacances per a molts d’ells, tothom reaccionà com un sol home.

Igual d’exemplar fou el fet que tots els responsables polítics estigueren en poques hores en primera línia, tant els locals, regionals com els nacionals, acabant o interrompent les vacances. Dins del desastre almanco pogueren veure que som un país modern i preparat, amb polítics que –si més no per un pic– estigueren a l’alçada que els correspon estar.