Oneig de banderes

¿Hi deu haver, avui dia, cap activitat col·lectiva faedora de nacionalisme més utilitzat que l’esport de masses? I, en la pugna per estendre l’adhesió "nacional", hi surten vencedors els estats nació, com en tantes altres coses; posen i controlen les regles del joc de fer nacionalisme, i els àrbitres. En els estadis, en els circuits, en els pavellons esportius onegen més banderes espanyoles que en les desfilades militars i més i tot que en els mítings del PP. N’hi ha, indestriables, de constitucionals, de taurines i de nostàlgiques. Si arribàs a ser convenient mesclar política i esport, no sé què passaria. El "futbol i toros" del franquisme queda petit al costat de l’actual "esports i més esports". I, si fa no fa, la finalitat última deu ser semblant.

Si bé és cert que és sobretot a les seleccions que els assignen –principalment si guanyen– aquesta funció substitutòria de l’exèrcit que cerca la victòria contra els pèrfids, prepotents o infeliços estrangers, no queda gens enrere –com es demostra en el transcurs d’aquests Jocs olímpics– la càrrega de símbols de l’estat nació abocats sobre els (millors) esportistes individuals. Evidentment, no és una particularitat espanyola aquesta abrandada nova manifestació de nacionalisme, que n’hi ha que atribueixen a reacció davant la pèrdua de força identitària per la cessió de competències a la Unió Europea i, cada cop amb més resistència, a les comunitats autònomes. Tots els estats –amb més o menys exhibicionisme– en fan ús; però, pel que n’he vist, tenc la sensació que els esportistes espanyols són els qui (o dels qui) més llueixen la bandera. Se lleven capes de roba i a cada capa hi és. Ignor si a la roba interior també; supòs que no, perquè si els la hi ha posada i és on els jugadors del Mallorca duen el nom de les Illes podria, a ulls d’un jutge primmirat, ser vist com a delicte, més, fins i tot, que cremar-la.

Però no és només l’oneig de les banderes (per part dels esportistes, del públic, de la família reial, dels polítics...), que mostra aquesta nova cavalcada del nacionalisme d’estat. Hi ha moltes mostres d’aquest ús nacionalitzador. Les pàgines d’esports d’alguns diaris i alguns diaris esportius deuen ser els principals altaveus d’adoctrinament nacionalista (d’estat, naturalment); la poblen, ara més que mai, herois, victòries, derrotes, honor, medalles, gestes... parlen dels esportistes, de la nació, de nosaltres... i tot es confon. Seria ben interessant un estudi que, en clau política, analitzàs l’ús del llenguatge i la tria de les imatges d’aquestes publicacions: Nadal, en passar a la final, salva "l’honor d’Espanya" (deuen considerar que el té bo de perdre), Olaberria aconsegueix "una nova medalla per a Espanya", "els jutges ens roben [a nosaltres] un or de llei", "Joan Llaneras ens dóna [a nosaltres] la medalla d’or", les "sirenes espanyoles Gemma Mengual i Andrea Fuentes" (més envant "la catalana y –ves per on– la tarraconense"), Espanya "suma un total de vuit medalles"... (són traduccions de textos, gens recercats, de publicacions esportives). Ell, jo, nosaltres... tots és u dins la nació. Però això –diuen– no és fer nacionalisme, o si ho és, és del bo; els altres són els fanàtics.

I resulta que, tal com van les coses, qui aporta més glòria olímpica a Espanya és l’àrea lingüística catalana, com passa amb l’economia, amb la recepció d’immigració i amb tantes altres coses. I, com en tantes altres coses, aquestes aportacions s’usen contra aquesta perifèria de la "nació", per impedir que es faci visible, per aigualir-la...

En aquesta marea no és estrany que hi hagi esportistes que es deixin arrossegar –deu ser difícil evitar-ho– i que en assolir altes cotes d’"heroisme", en lloc d’aprofitar-ho per fer costat als seus, per fer pedagogia, optin per canviar de "seus", per fer que els seus siguin uns altres. Valoren que els convé més. Deu fer part de la seva formació aquesta preocupació exclusiva per ells, per vèncer, per convèncer-se que són millors que els altres, per tenir-se a ells mateixos com a únic objectiu. Si no és així, deu ser difícil arribar on arriben. No crec que aquest comportament sigui una excepció. Per tant, no hi hauríem de comptar com a salvadors de res. No convé recolzar-nos gaire en envans de vidre. No és només en l’esport que passen aquestes coses. El que és d’admirar és que n’hi hagi que no hi sucumbeixen, que passant per la mateixa prova mostren, amb discreció, posseir aquesta altra casta de consistència, també. Ens hi hem de fixar i, si hem de celebrar totes les "nostres" victòries, potser les d’aquests darrers un poc més. Les d’en Llaneras, per raons vàries, són de les que més m’alegren.

Professor de la UIB