Confiança i responsabilitat política

En els casos de presumpta corrupció aixecats enguany per la fiscalia existeix un patró de comportament dels caps dels acusats. No en sabien res i, per tant, no en són responsables. La més cridanera va ser l’exbatlessa de Palma, Catalina Cirer, quan esclatà l’afer Rodrigo de Santos: "no era sa mare". Semblant pintoresca "explicació" ha donat Rosa Puig per espuçar-se davant del cas Turisme Jove; ella no en sabia res i no tenia cap declaració a fer. Hagué de ser per odre directa de la presidenta del PP, Rosa Estaràs, que sortí a dir algunes paraules sense gens de sentit. En tots els casos els caps dels imputats s’ho prenen com si plogués. No va amb ells. S’ho miren amb la llunyania pròpia del qui passava per allà però ni sap res, ni l’ocupa per res ni el preocupa en absolut. És una perversió perillosa del sistema polític.

Hi ha polítics que en la nostra –encara– jove democràcia no entenen, o així pareix a jutjar per les bajanades que diuen, què significa confiança i responsabilitat política. Ningú no acusa Maria Antònia Munar, Rosa Puig, Jaume Matas o Catalina Cirer de res que pugui suposar un incompliment d’alguna llei. Això ja ho dirien, si ho haguessin de dir, aquells que hi entenen, en lleis. És matèria de l’aplicació del dret. Cosa, per cert, molt complexa i en la qual sovint és millor no entrar a opinar perquè el que pot parèixer una cosa, llavors, amb la intervenció dels experts advocats defensors, fiscals i jutges, n’acaba sent una altra de molt diferent. En qualsevol cas és responsabilitat dels tècnics en la matèria que inicien, desenvolupen i tanquen el procés judicial. No, no es parla, quan es demanen responsabilitats als polítics, que entrin en el procés propi del dret. Per tant, no es poden escudar en el "respecte" a la justícia per no dir ni fer res. Del que es tracta és de responsabilitat política, que pareix que no saben què és. O més aviat sí que ho saben i només l’exigeixen als altres però mai, mai a si mateixos.

Un polític que té poder per nomenar càrrecs de l’organigrama del seu executiu no pot ser responsable legal de les irregularitats que pugui fer un subordinat. No pot estar auditant al minut el que fan els que ha nomenat. Però sí que és responsable d’haver designat els seus col·laboradors en raó de la confiança que hi posa, en ells. Un càrrec de confiança no està pensat per donar feina a coneguts i amics, o a gent del partit. Es nomena per delegar feina en una persona que gaudeix de la confiança directa, personal i política del que el nomena. Aquí rau la responsabilitat política i personal del que tria la persona a la qual dóna la seva confiança. Si aquesta última és traïda, no pot dir qui l’ha nomenada que "no en sabia res". És igual. Ens ho podem creure, però la responsabilitat segueix existint. La seva responsabilitat en haver, com a mínim, equivocat l’elecció de la persona que ha fet quelcom de resultes del qual la fiscalia o el jutge li demana responsabilitats legals. Quan així passa, qui l’ha nomenat és el responsable polític d’una mala elecció. I, per tant, ha d’assumir-la. Per ventura pot ser injust, però, escolta, és la creu de la cara que et dóna el poder de triar gent de confiança. T’has, com a poc, equivocat i has de pagar l’equivocació de donar la teva confiança a qui no la mereixia. I quan passa, com ha passat, el "càstig", per mínima vergonya que tenguis, està cantat: abandonar la política. Com passa a totes les democràcies. Manco aquí.

Periodista