L'aigua

Divendres passat vaig llegir al Diari de Balears una notícia que em va sorprendre. Es tractava de la reforma de l’escola de Can Brils de Sencelles. L’autor de l’article en destacava la modernitat i, com a exemples posava la instal·lació de plaques solars i la recollida de l’aigua de pluja per regar. El que em va deixar bocabadat va ser el fet d’arribar a considerar un signe de modernitat tenir un aljub al qual vagi l’aigua de pluja per poder-la emprar posteriorment. Això no ho és gens de modern, és més vell que el pastar!

Al meu poble, per exemple, no fa ni deu anys que tenim aigua corrent. Fins aleshores, quan hom es feia una casa nova, una de les primeres coses que havia de decidir és si s’estimava més tenir-hi una cisterna o un aljub. I no era gens estrany que es decidís per totes dues opcions. A ca nostra mateix tenim un aljub ben gran, on va a parar la major part de l’aigua que recollim i que feim servir per a la xarxa sanitària. I una cisterna, molt més petitona, on només deixam anar-hi l’aigua quan ja fa una bona estona que plou i el terrat i la teulada ja s’han fet ben nets. Aquesta aigua l’usam només per cuinar i beure i generalment no l’acabam mai, al contrari de la de l’aljub, que no sol bastar.

D’aquesta manera podem dir que, més o manco la meitat de l’aigua que consumim a ca nostra l’hem recollida nosaltres mateixos. Un temps la gent anava ben alerta a acabar-la, perquè era ben difícil aconseguir-ne més.

És evident que un accés més fàcil a l’aigua ha canviat els hàbits de les persones i ha millorat la nostra qualitat de vida. Ara anam més nets, rentam més i tenim ca nostra amb unes condicions més sanes que no abans. Però aquesta extrema facilitat a l’hora d’accedir-hi ha fet que ens oblidem del seu cost real, tant econòmic com, sobretot, mediambiental. L’aigua surt de l’aixeta sense cap esforç i sembla que no s’acaba mai. I diuen que el que poc costa poc val i per això se’n tuda molta.

El que a mi m’ha sorprès, tornant al que anàvem, és que dotar un centre públic d’un sistema ancestral pugui ser considerat un signe de modernitat. Sembla que la consciència ecològica, a poc a poc, es va estenent com una taca d’oli i ara el modern és el que durant unes quantes dècades s’havia considerat una despesa innecessària, malgrat que ja no ens en recordem que això ja ho feien els nostres pares i padrins.

El que trob és que aquesta mesura no s’hauria de limitar només als edificis públics, sinó que s’hauria d’estendre a la totalitat d’habitatges nous. Qualcú em pot dir que a una finca de pisos l’aigua que es podria recollir és un percentatge ínfim del total del consum. I és ver, però moltes mosques maten un ase i si les aigües pluvials s’utilitzen, per exemple, per a l’ús de la comunitat, fàcilment es pot estalviar un comptador. Per a la neteja dels espais comunitaris i per a la dels vehicles dels qui hi viuen, segur que bastaria. I el cost no és excessivament elevat comparat amb la totalitat de la construcció.

Cal tendir a uns habitatges cada pic més autosuficients. Han de tenir places d’aparcament a bastament per als vehicles dels seus habitants, per així evitar col·lapsar la via pública, s’hi han d’instal·lar plaques solars per encalentir l’aigua sanitària, s’ha de construir pensant com minimitzar la dependència energètica de l’exterior i, naturalment, dins aquest context, és imprescindible la recollida de l’aigua de pluja, aquesta mesura tan moderna.

Professor