39º a l'ombra

Exactament aquest va ser el títol de la primera novel·la de l’amiga santanyinera Antònia Vicens, que obtingué el premi Sant Jordi de l’any 1968, si la memòria no em traeix, i que aprofit per a recomanar-la, que aquí i ara es tracta de no fer calada buida. I no voldria jo suposar que avui arribem a aquesta temperatura, però tampoc no ens hi fem molt enfora, migdia sineuer, silenci de teuladers però concert de cigales, la qual cosa em condiciona una cosa grossa els reflexos mentals, com si m’espessís el cervell i afegís llast de plom als braços i als dits que ara mateix proven de moure’s per a arribar a dir alguna cosa coherent polsant les tecles d’aquest piano que tenc davant. Però és intent inútil. Qualsevol tema de rabiosa actualitat, per greu que sigui, sembla com si em patinàs pell avall amb la suor sense enganxar-se gens ni mica. Me’n fot. I fotre-me’n de les desgràcies que farceixen les pàgines d’internacional de qualsevol diari ho consider molt greu. M’arriba a esglaiar i tot adonar-me de la circumstància. He de fer instal·lar un aparell d’aire condicionat dins aquesta cambra, digui el que digui el sector ecologista de la família. Apa, decidit.

Tot plegat, aquesta breu introducció era per advertir-los que, com alguns pics en aquesta situació, el que faig és allargar mà al bloc on vaig prenent nota de curiositats, axiomes recollits per aquí i per allà, contradiccions en les declaracions de la gent pública completament oposades les unes a les altres d’un dia per l’altre, acudits, etcètera, vostès ja m’entenen. Avui li pegarem d’axiomes més o manco ben trobats. Provem-ho.

—Winston Leonard Spencer Churchill: "En ocasions l’home travela amb la veritat però, quasi sempre, evita caure i segueix endavant."

—Murphy: "Somrigui: demà por esser pitjor".

—Boling: "Si es troba bé, no es preocupi, se li espassarà.".

—Més Murphy: "Mai no hi ha res tant dolent com per a no poder empitjorar".

—No vaig pensar a apuntar l’autor, em sap greu: "No discuteixi mai amb un curt de gambals, podria ser que la gent no apreciés la diferència".

—Peter: "En qualsevol jerarquia, quisvulla tendeix a incrementar el seu propi nivell d’incompetència".

—Telesco (oportuníssim, ara que per desgràcia he hagut de fer molt la ronsa pels hospitals): "Hi ha dos tipus d’esparadrap: el que no s’aferra i el que no es pot desferrar".

—Baruch: "Si tot allò que tens és un martell, qualsevol cosa que vegis et semblarà un clau".

—Flugg: "El caixer(a) més lent(a) sempre l’estarà atenent a la caixa ràpida".

—Cole: "La quantitat d’intel·ligència del planeta roman constant. No obstant això, la població segueix augmentant".

—Van Herpen: "La solució d’un problema és trobar qualcú que el resolgui".

I per finalitzar tres acudits del meu vici inveterat i gens ni mica ocult, el càustic, vitriòlic "El Roto". Els tres d’El Pais. 17 desembre 2005: Un VIP pontifica: "El sistema está solidamente asentado en nada". Ja l’encalçaràs, aqueix. Un altre del 10 de setembre 2007: dos homes molt arreglats seuen a una taula de despatx amb tot de paper davant. Un amb bigoti de guàrdia civil d’un temps diu a l’altre: "Estamos transformándolo todo. Ya averiguaremos después para qué. ¡Pues claro!", li contesta l’altre. I el darrer de dia 17 de maig d’enguany mateix: una al·lota amb paper i llapis en les mans, que amb cara de gran sorpresa descobreix que: "Cuando más gruesas són las palabras, menos pesan las ideas".

Apa, fins un altre dia i facin el possible per ser feliços.

Escriptor