Com que no som ni tampoc me sent espanyol, o com que només ho som per carnet imposat i perpètua garrotada, fins fa poquíssims dies he viscut amb una incomoditat bastant molesta i problemàtica el fet que m’apassioni l’esport. La incomoditat, és clar, sobretot me prenia quan se celebrava alguna competició internacional, com l’Eurocopa del passat mes de juny o els Jocs Olímpics d’ara mateix. Abans, no sabia a favor de qui havia d’anar. Anar contra Espanya és sempre una opció, i encara la practic amb saludable bel·licositat i irònic fervor; però només anar contra qualcú és cansat i embruta, no és gens recomanable convertir-ho en costum, les passions negatives no convé que siguin ni les que més ens exalten ni les que més ens guien. Per tant, jo necessitava trobar amb urgència qualque país a qui donar suport.
El problema és que l’esport és eminentment una qüestió de vísceres, de sentiments sense mescla, d’ardors desbocats. I tant les vísceres com els ardors i els sentiments primaris no poden ser elegits ni negociats. Vull dir que no és gens fàcil anar sincerament a favor d’un combinat nacional que, si bé no és el que representa el país que t’humilia i et menysprea i et vol exterminar, tampoc no és el del país que estimes i sents com a propi. Puntualment i mig en broma, un pot decidir o fer veure que donarà suport a un combinat nacional que, per unes raons ics, li cau més simpàtic que els altres. Abans del Mundial de Futbol de França 1998, per exemple, vaig decidir que la meva selecció durant aquella competició seria la de Jamaica, per les aèries raons vegetals que el lector viciós o perspicaç sabrà endevinar. Però ja se sap que, sobretot en matèria esportiva, la simpatia és a la passió el que una encaixada de mans és al sexe tàntric. Vull dir que, al cap d’un partit, l’entranyable periple mundialístic dels jamaicans ja m’importava poc més que un rave.
Seguia estant necessitat, per tant, de trobar un combinat nacional que, al nivell oficiós però satisfactori dels sentiments arravatats i de les passions fàcils, substituís o suplantés el país que no em deixen tenir. Públicament puc dir que, durant els presents Jocs Olímpics de Beijing, he trobat per fi la meva selecció, la que me fa vibrar amb els seus talents i la que m’emociona amb el seu himne: la selecció dels Estats Units d’Amèrica. Que trampós, segurament me retraurà qualcú, has triat els millors: així és molt covard i molt senzill donar-los suport. Fals! No perquè siguin els millors, és més fàcil donar-los suport. La literatura americana avui també és la millor del món, però encara hi ha molts pretesos intel·lectuals que la consideren banal i light; la història americana també és –tot i els innegables clarobscurs– la més gloriosa i exemplar, però encara és general la idea que els EUA s’han construït a base de misèries i atrocitats; l’estructura política americana també és la més democràtica del món civilitzat, però encara són majoria els que creuen que Amèrica és un imperi perillós i criminal... Per tant, és fals que la seva aclaparadora superioritat faciliti anar-los a favor.
El que sí que és veritat és que, també en l’esport, els americans són els millors del món. Basta veure les esmaixades de Kobe Bryant i les braçades de Michael Phelps. Basta veure com brilla el seu medaller. Basta comptar quantes vegades, d’ençà que han començat els Jocs, ha sonat l’himne i ha estat hissada la bandera de "la terra dels lliures i la llar del valents".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Vaig posar l'exemple dels ciutadans romans i potser cau una mica lluny en el temps. Anem a un més recent. Quan era al·lot, al primer cicle d'EGB estudiavem els províncies d'Espanya. A més de les que hi ha ara també hi havia les Províncies Africanes: Ifni, Sahara Español, Fernando Poo i Rio Muni. Tot i ser clarament colònies, els seus habitants "eren" espanyols a tots els efectes, tenien DNI i alguns Passaport i havien de fer la "mili". Voleu suposar que aquells marroquins, saharauis i guineans EREN espanyols? En cas de resposta afirmativa, com d'un dia per l'altre es va volatilitzar la seva "essència pàtria espanola"? Com ressenya en jac a la definició d'esser, foren "transtòriament" espanyols o, realment no ho foren mai?
Tòfol, podem fer tot el funambulisme semàntic que vulguem, però la realitat és la que és. Ser espanyol no vol dir obligatòriament sentir-se espanyol. Podem afirmar-nos nacionalment d´un bon parell de maneres més imaginatives i productives, sense haver de dir a tort i a dret "jo no som espanyol". Però no per això el nostre passaport baratarà màgicament de color. Negar sistemàticament realitats incòmodes no només no ens fa més lliures, sinó que ens acosta a esquemes mentals que voregen la patologia. Sigui com sigui mai és sobrer acudir al diccionari a la recerca d´una mica de llum i, en aquest cas, de conhort: ESSER: "Amb un substantiu, un adjectiu, un participi o equivalents, com a predicat nominal, expressa tant la qualitat essencial del subjecte com l'estat transitori, però sense expressar-ne la durada ni parar-hi atenció, o bé l'estat en què el subjecte ha vingut a parar transitòriament, irreversiblement o definitivament".
Jo diria que tenim la ciutadania espanyola, que és diferent a ser espanyols. Un exemple: Roma acabà donant la ciutadania romana (amb els privilegis que aquest fet comportava) a tots els que habitaven dins les fronteres de l'Imperi. Així tengueren ciutadania romana tots els membres de les tribus germàniques que havien creuat el Rhin, també coneguts com a bàrbars. Eren romans tots aquests? És coneguda la frase de Jordi Pujol "Català ho és tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Discrep. La questió és molt més senzilla: català, mallorquí, espanyol, ... ho és qui vol esser-ho. I punt. Per molts de papers que diguin el contrari. Són burocràcia administrativa de l'Estat al que ens ha tocat néixer.
En efecte, l´antiamericanisme militant, tan estès a Europa, té motius per veure més el costat fosc dels clarobscurs als que es refereix el sr. Pons. Però el costat lluminós quasi enlluerna d´evident que és, per poc que un vulgui llevar-se les cucales. I ho serà una mica més un cop el pitjor president americà de la història passi a la reserva. Dit això, cal recordar que no som americans. Sinó espanyols. Podem usar la llengua de Shakespeare per anar pel món, però el nostre passaport és l´espanyol. No deixarem de ser-ho per molt que diguem que no ho som. Serveix de res dir "jo no som espanyol", a part de provocar els de sempre? Podem no sentir-nos espanyols, ben lícit. Podem lluitar democràticament per deixar de ser-ho, ben lícit també. Però no tudem les nostres energies en proclames eixorques i, segurament, contraproduents de cara a assolir les legítimes aspiracions apuntades abans. Tenim la població que tenim, tan dinàmica com vulgueu, sí, però massivament (almanco electoralment) assimilada al referent nacional d´Espanya, cal no oblidar-ho. I els nostres esportistes, els meus almanco, són els que duen els llinatges de la nostra gent, per molt que defensin una bandera que a una minoria d´aquesta població ens agradaria que fos una altra.
No veig per on s'aguanta l'argument de la gloriositat de la història americana: l'agressió a Mèxic, fotent-los més de la meitat del seu territori, una guerra civil per acabar amb el sececionisme de la Confederació (li sona proper això d'anihilar una Confederació?) amb l'excusa dels esclaus, quan els motius reals eren econòmics, l'extermini d'un munt de Nacions Indies, l'afer del Maine... Podriem seguir amb el segle XX, però es faria llarg i encara falta perspectiva per jutjar-lo.
Abans d'acabar de llegir l'article et volia suggerir la selecció dels USA. Tot i que són els millors defensar-los no és fàcil per mor de l'antiamericanisme ambiental. A més, mai serem independents sense la complicitat ianqui. God bless America!
Crec que et falta molta informacio del EUA... dona una volta per aquest pais i veuras que tots aquests topics son falsos...