Una mica més de brou

Aquest estiu és atípic. Ja sé que l’afirmació, en si mateixa, no s’aguanta ni amb fil d’embastar. És allò que els entesos en dirien una tautologia, una cosa vaga i que en bon mallorquí rep el gràfic nom de collonada. Però és així, és atípic. Algú podria pensar que és perquè no ha fet una calorota desorbitada. N’ha feta, fins i tot alguns dies han estat rigorosos i mals de dur, però com que l’estiu ha començat tard, la percepció, en línies generals, que es té és que no ha estat tan canicular com els altres. Podria ser una raó. Hi ha hagut també, per tant això no el diferencia en res dels anteriors, allò que en diuen el culebrot estiuenc de cada any referit al món dels fitxatges futbolístics, encara que el temps de vaques magres també s’ha notat en aquest món de la pilota. Però vaja, hem menjat Cristianos i Etoos, i encara ens falten les postres d’en Robinho. Si he dit que l’estiu ha estat atípic ha estat perquè els humans no classificables, entre els quals voldria comptar-m’hi, aquells que Raimon cantava amb el famós: "i som molt més dels que ells volen i diuen". Bé idò aquest segment de població, que pagam impostos com qualsevol altre, i que no navegam entre tòpics, clixés fàcils i altres imitacions de roba de marca, idò, aquests mateixos, no hem estat martiritzats amb la cançó de l’estiu. Vaja, no és que sigui un home de món i les meves mundanalitats no es perden precisament amb aquest tipus d’oci, però jo no m’he temut que a totes hores i a totes les cadenes i a tots els anuncis sonassin les mateixes notes. Jo intuïa que menjaríem xiquiliquatro pels dallonses i tot, però no ha estat així. Ni aquesta, ni una altra... Aixílip!, que voldria dir la mar de bé!

Potser ha estat també un estiu atípic perquè ni la canícula més grossa ha fet que la Fiscalia quedàs embalsamada. I com ja sabem s’ha destapat l’enèsim escàndol del matisme, que, permeteu-me la rima fàcil, ha respost amb un mutisme reconsagrat. (Algun dia aquest personatge tendrà la vergonya de dir: perdonau-me no em pensava tenir uns col·laboradors tan eficients!). Seria un detall ètic per part seva. I jo som dels que crec que el responsable polític més immediat, na Rosa Puig, no és responsable directa del que ha passat darrerament. Ho és molt subsidiàriament perquè hauria de saber la calada calanyal de les persones que posa al seu servei. Encara que en defensa seva hom pugui pensar que potser ella s’hauria deixat xapar un morro per l’honestedat de la gent que havia triat i que l’esperit banyarriquer, ni que fos una ronya canina, els va néixer després. Això passa a les millors famílies. Però vaja, el que no és exculpable en cap moment és el to, en el sentit melòman del terme, que imposa una determinada facció ideològica. I el to del PP, com a mínim d’una part, especialment de certes bases, és que s’entra en política per fer-se bons. D’una manera o de l’altra. I si quan veuen que no hi ha gaire escrúpols a l’hora d’administrar els doblers públics –aquest diari insinua que a la contramanifestació de Son Servera alguna cosa hi tenen a veure els imputats o l’organisme que regentaven– llavors no és d’estranyar que la gent s’envalentoni i pensi que, en aquest negoci –entès en termes genèrics– allò que convé és anar a mitges. Tant pel partit o pels interessos del partit i tant per mi. Si feim bo l’adagi que diu que allà on en mengen set en mengen vuit, no és d’estranyar que la gent pensi que d’allà on en treuen set, en puguin treure vuit, o catorze, perquè l’engranatge necessita untar algunes corrioles. I com que la feblesa humana és la que és i els diners són temptadors, llavors passa el que passa. Potser, alguns no són directament culpables, però pel meu poble, que feim greixoneres i cossiols, solen dir que els tests s’assemblen a les olles. I si no vols brou, tassa i mitja!