Com en els últims anys, aquí a Can Picafort, les ànneres han estat de goma, d’un plàstic groc i ortopèdic. Recordo el migdia del 15 d’agost de la meva infantesa, el dia de la Mare de Déu. El sol enorme i fastuós, l’aigua plana i resplendent com en un llac de mercuri, i la badia esbatanada, calda i or, la llum elevant-ho tot, esclafant-nos d’alegria, tensant els nervis dels al·lots, la mirada voraç cap a les barques.
Jo no m’hi vaig tirar mai perquè els de casa no se’n refiaven (ma mare hauria posat el crit al cel, el meu padrí, a les ordres, em vigilava), però mirava bé els altres al·lots: tots eren forts, de tors colrat i fibrós, tot riotes, males paraules i males bromes. De cop sonava el coet municipal i ells s’hi tiraven, com els cocodrils, des del roquissar punxut, i s’empentaven, s’encavalcaven els uns sobre els altres i, des de la vorera, els sentíem disputar, ventar-se i aixecar remolins mentre manotejaven prop de les ànneres, que eren llançades, agafades pel coll, des dels llaguts. Era bàrbar, impetuós, entretingut i d’una rara bellesa.
De sobte, un dels animalons alçava el vol des de l’aigua i s’aturava en una roca, exhaust, on una matrona l’agafava amb amor: tots rèiem i l’envejàvem. I una hora després, els joves triomfals se’n tornaven a casa, frisosos, amb una ànnera sota cada braç, mentre els que no havien pogut posar l’urpa sobre res marxaven amb el cap ben cot, tement el que son pare els diria, qüestionador de la seva virilitat burlada. Era un dia assenyalat, a cada casa es dinaria d’arròs, porcella, gelat, ensaïmada i cafè rebentat. Presentar-se amb un ànec era una festa.
Ara no hi ha jovenots que es tirin a l’aigua, perquè a migdia encara dormen la gatera de la nit anterior; els que es llancen a l’aigua per agafar les ànneres de goma són uns nens escarransits, o massa grassos, aviciats i vulnerables, que porten maniguets inflables als braços i un matalàs sota la panxa, a més de remullar-se sempre acompanyats dels seus pares, que considerarien una negligència deixar-los nedar sols.
Agafen amb mans tremoloses els aneguets de goma i tornen cap a la vorera, on se celebra una rifa entendridora: et pot tocar una bicicleta, una pilota, una capsa de llapis de colors. L’espectacle és tan patètic que em guaiten les llàgrimes. I el meu padrí ja no hi és per a donar-me consol. Vivim en l’interior d’una poma, que sura lentament en la sopa dels segles.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Sí, sí, aquests joves que pugen, són una porqueria. I el passat sempre va ser millor...Melcior, t'estàs fent gran? Estic molt content que aquest espectacle que qualifiques encertadament de bàrbar hagi desaparegut de Can Picafort i lament que puguis trobar bellesa en una cosa així. Imagin que també deus trobar bellesa en la mort dels toros a la plaça...Fins i tot hi ha gent que troba belles les snuff movies. Tot plegat dista molt de perseguir i mig ofegar una ànnera agafant-la pel coll, però es comença agafant una ànnera pel coll i a saber com s'acaba... o sigui, que un 10 pels aneguets de goma!
Genial!