La utilitat de l'Estatut

Quan el Congrés va barrinar l’Estatut català –l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra, president de la Comissió, va utilitzar l’expressió "cepillarse el Estatut", desproveïda de tota connotació sexual en la traducció oficial catalana, "passar-li el ribot a l’Estatut"–, l’objectiu principal de l’artilleria mediàtica espanyola es fixava en la qüestió nacional. L’economia preocupava, però era l’aspecte poc vistós de l’assumpte. Espanya es trencava.

Al Principat sí hi va haver ja renou al voltant de les balances, i van fer de la reelaboració del sistema econòmic la bandera principal. Una renúncia al respecte hauria estat inexplicable, fins i tot per als socialistes. D’aquí el protagonisme del conseller Castells, el polític més rellevant de l’actual tripartit. Tota aquella feinada feta a Catalunya va servir per donar raons de pes a les Balears per reivindicar d’una manera més o manco incontestada més fons de l’Estat. O el que és el mateix: que l’Estat no se’n dugui tants de doblers per invertir-los en altres contrades, quan és més que evident que fan falta aquí.

La veu balear –aixecada també gràcies a l’antagonisme d’aleshores entre el Consolat i la Moncloa– corre ara el risc de quedar esmorteïda: l’Estatut català –aquell que havia de ser aprovat tal com sortís del Parlament, no ho hauríem de deixar de dir, encara que pesi a molts– està a punt de rebre una enèsima barrinada –bon cop de ribot–, per molt que tots els partits catalans reclamin a l’uníson, també el PP, el que consideren –i per ventura ho considerau voltros, també– de justícia. 

¿Com gestionaran les reivindicacions de les Balears, més maltractades que Catalunya en termes relatius, que són més poquets i tal vegada més mal avinguts i a més no han de fer renou perquè viuen del turisme? A Madrid cercaran, sense trobar-la, la fórmula per poder dir que amb el nou repartiment ningú no rep manco del que rebia. Mal quefer per aquests temps de crisi. I tal dia farà un any. O dos segles més, no vendrà d’aquí, ara.