Catacresis espanyoles

Tuson en posa com a exemple el mot ‘fulla’ i mostra amb un complement el món referencial tan divers que pot designar: fulles (d’or, d’afaitar, de càlcul, batents de les portes, etc.). Així no ens manquen noms per a les coses noves, però també una mateixa cosa pot rebre noms diferents en circumstàncies diverses.

Depèn de les percepcions de semblances que se’n tengui. L’àvia, quan volia expressar que un al·lot era molt entremaliat, en deia: en Tal és una vela. Per què ho deia? Perquè aquell era un inconstant poca-solta que girava com la vela gira amb el vent? O perquè algú mostrava una conducta difícil –diu l’Alcover-Moll que esser una vela equival a "esser un home (i una dona no?) de mala conducta"–, tan mala de manejar com una vela per al mariner?

Les percepcions, ai com canvien! Les roques triàsiques adopten per mor de l’erosió formes capricioses. A mitjan camí entre Ciutadella i Maó, en trobareu una de coneguda com "sa penya de s’Índio" (no "indi" com el "blat d’indi"): el castellanisme ja indica que la denominació és prou recent; anem, que no deu constar d’abans dels "westerns"). En efecte, si vos aturau al mirador turístic que a posta hi ha a la carretera, potser hi reconeixereu, segons el biaix, un pellroja cofat amb el típic serrell de plomes.

Però els mercadalencs més majors tal vegada vos diran que allò era "sa penya des Morro de Ca", perquè, si bé t’ho mires, és talment açò que es veu. Però més antigament, li deien "sa penya des Cap de Frare", ja que amb la proximitat del convent del Toro era "evident" que allò era un frare amb caputxa...

L’anònima "Presa de Menorca" o "Història de la conquesta" de l’illa és l’obra dramàtica més antiga que els menorquins conservam i data de principis del sXVI. En ella, el personatge que representa l’Almoixerif parla d’una manera que llunyanament s’assembla al castellà ("Al·là sebir, Dio grande! / Andar fer bon guarda./ Mirar si ser armada / de rei Turracó / i luego tocar tambor..."), una cosa així com feien parlar els indis a les pel·lícules de cow-boys. De la topada entre dos espies àrabs i un cavaller del rei Alfons en resulta tot un document d’història de la llengua.

Els espies li demanen: "–Quina gent estar això?" I el cavaller els contesta: "–Nosaltres som gent d’Espanya./ No entenem llengua estranya. /Parla clar, ca fill de ca!" Deixem passar l’insult característic per als "infidels" (qüestió de perspectives) i observem dues qüestions. Primera, la llengua estranya que no entenia el Cavaller devia ser l’àrab, que els espies simulaven, però, amb un castellà xampurrejat. Aquest no seria, doncs, des de la perspectiva dels menorquins catalanoparlants, sinó una llengua confusa, gairebé incomprensible. Segona, el concepte d’espanyol en cap manera es podia assimilar al castellà ni a la "Nación".

En aquest sentit, tan espanyols eren el rei castellà com el portuguès o el catalanoaragonès. Com va escriure Josep Mascaró Pasarius (El nom d’Hispània, dins "La toponímia i cartografia antigues de les Illes Balears"; Ll. Muntaner, 2000), la paraula Hispània, Spania o Espanya responia al concepte territorial de tota la península, una unitat considerada pels geògrafs i historiadors grecs i romans i pels reis del Casal d’Aragó-Catalunya. L’apropiació política i excloent del nom i la identificació amb una sola nació, la de matriu castellana, ha impedit, de fet, un model de convivència plural i equilibrat. I en aquest punt som encara. Però açò ja és una altra història...